S’ha dit i escrit infi­ni­tat de vega­des, però quan una cer­tesa sona irre­fu­ta­ble no és sobrer repe­tir-la ni que sigui un cop més. La tesi en qüestió dicta que una de les grans vir­tuts que tenen les lli­gues nord-ame­ri­ca­nes, i que les fa tan atrac­ti­ves, és que són extre­ma­ment equi­li­bra­des. I és que, a diferència del que massa sovint passa a Europa, Atlàntic enllà no només no gua­nyen sis­temàtica­ment “els de sem­pre”, sinó que gai­rebé ho pot acon­se­guir qual­se­vol per poc bé que faci les coses. La impre­vi­si­bi­li­tat és una mica la norma. I la prova n’és l’NBA, que ha tin­gut fins a sis cam­pi­ons dife­rents en les últi­mes vuit tem­po­ra­des. Aquesta vari­e­tat no és fruit del caprici. I és que el país que del libe­ra­lisme en fa ban­dera ha entès que perquè un espec­ta­cle de mas­ses com és l’esport d’elit sigui atrac­tiu, ha de ser dis­pu­tat i emo­ci­o­nant. I perquè això sigui així, ja fa molts anys que les grans lli­gues ame­ri­ca­nes estan total­ment pro­fes­si­o­na­lit­za­des i regu­la­des, política que implica pren­dre deci­si­ons com ara fixar límits sala­ri­als perquè tots els equips tin­guin les matei­xes opor­tu­ni­tats com­pe­ti­ti­ves o reto­car els regla­ments les vega­des que facin falta quan es detecta un dese­qui­li­bri en el joc que pugui afa­vo­rir ves a saber qui.

Posats doncs en ante­ce­dents, l’NBA ens pot rega­lar enguany un campió inèdit res­pecte al seu pas­sat més recent? Tant de bo sigui així, i, par­tint de la dolo­rosa obvi­e­tat que aquests no seran uns Sixers que l’única cosa a què poden aspi­rar és seguir fent el ridícul, encre­uem els dits perquè els esco­llits siguin els Okla­homa City Thun­der. Són l’equip del moment i per pode­ro­ses raons. D’entrada, per una de més con­cep­tual, si es vol, com és la de la mateixa història de la franquícia, refun­dada el 2008 a par­tir del lle­gat dels Seattle Super­so­nics i que, per tant, com a pro­jecte neces­sita començar a rees­criure una nar­ra­tiva d’èxit pròpia. Per dir-ho més brusc, si Okla­homa vol aspi­rar a ser a l’aris­tocràcia de l’NBA, neces­sita obrir camí amb un anell de campió al dit. I aquest anell, pinta que falta un any per poder posar-se’l, ja que, per ara, lide­ren amb solvència la Con­ferència Oest. I no és cap casu­a­li­tat, ja que, per des­ta­car-ho en números, són el quart equip de la lliga amb millor atac i el segon en defensa –la seva gran arma–, cri­te­ris estadístics que cer­ti­fi­quen que són un grup com­pen­sat gràcies a la bona mà de Mark Daig­ne­ault, exem­ple canònic d’aquells tècnics joves que estan revo­lu­ci­o­nant la lliga en mètodes, idees i, per des­comp­tat, resul­tats. Però si Okla­homa és ara mateix el que és, és gràcies a tenir juga­dors amb talent. Per començar té dos pivots domi­nants com són Isa­iah Har­tens­tein i Chet Holm­gren, i a l’NBA això és or. I si no, que li pre­gun­tin, a Luka Don­cic, com li va per Los Ange­les sense un 5 de garan­ties. Ara bé, si s’ha de res­se­nyar un fac­tor, només un, que fa dels Thun­der ara mateix un pro­jecte dife­ren­cial, aquest és Shai Gil­ge­ous-Ale­xan­der. Veloç com pocs i amb una tècnica inau­dita a l’hora de mani­o­brar amb la pilota, és un base ano­ta­dor, però també gene­ra­dor de joc, que aquesta tem­po­rada ha fet eclosió com a líder de l’equip i can­di­dat indis­cu­ti­ble a MVP de la com­pe­tició. Ho té tot per ser la nova i gran estre­lla ruti­lant de l’NBA, ja que, a més, és d’aquells juga­dors que estan en cons­tant des­a­fi­a­ment con­tra si matei­xos per créixer i ser millors en cada apar­tat del joc. Shai, i els Tun­der, en resum, viuen el seu moment, però alerta: com dèiem abans, l’encant de la millor lliga de bàsquet del món és que no es pot escriure el seu epíleg fins al dar­rer par­tit de play-off, i encara menys si per allà hi aca­ben ron­dant els Cel­tics dels J.