A El naixement de la tragèdia, concretament en els escrits preparatoris d’aquell llibre de 1872, Nietzsche, que era filòleg, diu que, per als llecs, una pintura bonica és aquella que representa una cosa bonica. Al revés, doncs, per a aquestes persones, un article lleig és aquell que diu coses que no s’acorden amb allò que volen llegir. Segons el diccionari, o bé es tracta de persones mancades d’estudis o de coneixements en una matèria o bé religioses professes. Escullin.

Llegir, i ja em perdonaran, consisteix a descodificar els textos i solem anomenar amb el verb escriure el fet de produir-los. Pot passar, però, que el llec pretengui de fer al revés i fer dir al text allò que, com a lector, està predisposat a entendre. D’aquí, que les lectures errònies tan sols puguin aclarir-se amb una anàlisi acurada –i compartida– (allò que a l’escola s’aprèn amb els comentaris de text). Dic compartida, perquè en el fonament de qualsevol conversa hi ha d’haver acordada l’autoritat del codi –que sol ser el de la llengua escrita.

Avui fa quinze dies, arran de l’augment extraordinari de visualitzacions de l’anunci (piulada o tuit) a la xarxa de difusió X de l’article publicat en aquesta mateixa pàgina amb el títol Força Mapi, un servidor de vostès va rebre l’avís de treure-hi el cap, perquè no és gaire habitual que el títol, la fotografia il·lustrativa i l’enllaç d’aquests articles passin de 41.400 impressions en una jornada. Però no era pas el nombre espectacular de lectors possibles allò que feia diferent el trànsit; ja ha passat altres vegades que algun d’aquests textos susciti l’atenció d’unes desenes de milers de persones –per mèrit o demèrit, tant se val–; eren els comentaris que generava: 134 al final del dia.

Els he de dir que em va costar. No en soc, d’aquestes xarxes. I no pas per una qüestió de senectut o d’analfabetisme en l’ús de les noves tecnologies, diria, sinó per una decisió que a un servidor li sembla sana i recomanable. Tan sols dos anys i escaig després que Twitter fes el salt a la popularitat mundial, el 2010, qui això els narra, s’hi va fer un compte, hi va fer un tomb llarg i va decidir de fer el mateix cabal a l’advertiment de la mare respecte de les xafarderies dels qui el dia del mercat feien safareig a les botigues: deixar-les. A hores d’ara, aquella decisió es veu que ha estat unes setmanes de moda, perquè desinformen i són malèvoles, diuen.

El cas és que els tècnics en la matèria expliquen que tantes impressions corresponen al que s’anomena cambra de ressonància, que vol dir que la piulada en qüestió rebota d’un lloc a l’altre per la imatge o el títol sense que es llegeixi el text que enllacen, i que això explica la diferència entre aquell número i els pocs milers de lectures que aventura l’estona del clic a l’espai web on resideix l’article.

M’hi deien de tot: que si era calb, subnormal [sic], vomitiu, que defensava les agressions sexuals, que el diari m’hauria de fer fora, que L’Esportiu hauria de tancar, que @jpedrerol i El chiringuito haurien de denunciar aquest periodista del diari Ara [sic] i que tant de bo que un dia exploti Catalunya sencera. Uns anunciaven que la mare de qui soc fill era una puta; algun deia que em cobriria les filles i alguns altres demanaven de tocar els genitals del personatge de la fotografia, un servidor de vostès, que adjuntaven com un wanted de pel·lícula, quan em veiessin per Barcelona. Buscada la procedència de tals missatges, les banderes i la parla que enarboraven en els perfils coincidien en la immensa majoria d’aquest 0,32% de l’habitació de ressonància. Persones agitades, emportades per un entusiasme excessiu, per una viva passió, les codifica el diccionari. 

També hi havia algun missatge que ha desaparegut en adonar-se del despropòsit i alguns de propietaris de comptes d’X que semblen agafar els raves per les fulles, però que mereixen el mateix respecte de qui participa per error al linxament d’algú a qui, per resistir-lo, essent o no culpable d’un delicte de què qui els escriu no és jutge, aquella lectura esportiva recomanava força.