Cada setmana assistim a un reguitzell de declaracions de jugadors i entrenadors, a més d’opinions de periodistes i tertulians, que expressen el seu desacord amb l’arbitratge. Lluny de posar fi a la polèmica, el VAR s’ha convertit en una eina per qüestionar els col·legiats. Uns no entenen per quina raó s’inhibeix en una acció, mentre altres critiquen que hi intervingui tant. Som davant un babel arbitral en què cada vegada regna una major confusió perquè parlem –interpretem les jugades– un llenguatge completament diferent. No ens entenem i ens dispersem cap al territori de les suposades errades contra el nostre equip.

Potser tot aquest desori sigui conseqüència d’un pecat. Als inicis, la implantació del VAR es va percebre com la salvació del futbol, la promesa d’un paradís on l’error humà fos esmenat per la tecnologia, un mena d’arbre de la ciència. Però de seguida vam perdre la innocència i vam caure en la temptació d’escoltar a qui ens oferia la possibilitat d’agafar les imatges i decidir si l’àrbitre o l’assistent de vídeo l’havien encertat o no. Les càmeres ens han permès d’accedir al coneixement del bé i del mal futbolístic i hem volgut substituir la funció dels àrbitres –ser com déus– a l’hora d’impartir justícia. Tanmateix, quan valorem els frames se’ns veu el llautó i deixem al descobert els nostres colors (hi ha qui ni tan sols es preocupen d’amagar-ho una mica). A més, les imatges ens ofereixen una coartada per no assumir la responsabilitat del que ha succeït. Alguns proposen un diluvi que garanteixi un nou començament amb els més purs (n’hi haurà?). La solució es basa a reconèixer que som part implicada i a renunciar a jutjar les accions dubtoses. En cas contrari, només contribuirem a una tempesta perfecta que pot acabar enfonsant el nostre vaixell.