El món del bàsquet, i de l’esport en general, encara no se’n fa a la idea. És difícil acceptar que el temps passa per a tothom, fins i tot per a les esportistes que excel·leixen tant en la seva professió que sembla que desafiïn el rellotge sostenint un rendiment extraordinari que supera el pas dels anys. I si hi ha un nom propi que ha fet precisament això, aquest és el de Diana Taurasi (Califòrnia, 1982), la millor jugadora de la història. Perquè si es mesura l’adjectiu millor per la quantitat de rècords personals i títols aconseguits, Taurasi és la reina. I, fins que arribi algú amb la fam, l’obsessió i les condicions necessàries per superar el seu palmarès, la corona seguirà essent seva.

La revista nord-americana Time va anunciar en exclusiva el 25 de febrer la retirada de l’atleta amb un reportatge que posava l’accent en una trajectòria surrealista: màxima anotadora de la història de la WNBA (10.646 punts en temporada regular), tres anells de la WNBA (2007, 2009 i 2014), tres títols de la màxima divisió de la lliga universitària (NCAA), sis Eurolligues i sis medalles olímpiques d’or (Atenes, Pequín, Londres, Rio, Tòquio i París). La de Taurasi és també la història d’una filla de pares de classe obrera que van emigrar d’Argentina als Estats Units amb l’objectiu de millors oportunitats. Un fet que es va materialitzar quan la Universitat de Connecticut, el millor programa de bàsquet universitari, li va oferir una beca. I a partir d’aquí, un conte de fades.

Però no tot han estat flors i violes. Un dels moments més complexos de la carrera de Taurasi es va produir el 2010. Estant a Turquia i jugant amb el Fenerbaçe va donar positiu en un test antidopatge, fet que va causar la seva suspensió temporal durant tres mesos, fins que l’agència mundial antidopatge va resoldre el cas a favor de la nord-americana.

El novembre de 2015, en el marc de l’eliminatòria d’Eurolliga entre l’Uni Girona i el Iekaterinburg, la jugadora va concedir una entrevista a L’Esportiu en què destacava les pretemporades que l’equip rus va fer durant quatre anys a Platja d’Aro, on els baixempordanesos podien llevar-se i trobar-se a la millor plantilla del món fent entrenaments amunt i avall per la sorra. En aquell mateix text es podia entreveure la fam d’èxit de Taurasi, que va competir a Rússia durant gairebé una dècada, desafiant el fred de Iekaterinburg i Moscou, amb l’únic objectiu de sumar Eurolligues al seu palmarès. “T’has d’oblidar dels punts i preguntar-te què puc fer jo per estar a la pista?”, va dir quan li van demanar per la capacitat de sumar minuts en els millors equips del món, on hi deu haver entrenaments en què es va amb el ganivet entre les dents. I parlant de la connexió amb la província de Girona cal mencionar Marta Xargay, l’única gironina que ha disputat la WNBA i també l’única que pot dir que ho ha fet en el mateix equip de Taurasi, el Phoenix Mercury.

Taurasi penja les esportives convertida en una icona intergeneracional. Ha aconseguit convertir-se en una de les basquetbolistes més cotitzades (només a la WNBA ha guanyat prop de tres milions de dòlars, segons Newsweek), despertar la simpatia de molts dels qui l’han vist jugar i, tot i el pas dels anys, sempre ha mantingut aquesta capacitat de llançar-se al fang i barallar-se amb qui fes falta (no és d’estranyar que acumuli 122 tècniques només a la WNBA) per una pilota. Al cap i a la fi, Taurasi també era de les que treia el colze a passejar, això sí, sempre amb un somriure per acompanyar.