Partit del Girona contra el Celta. El crit d’un aficionat a Montilivi m’entra a través del conducte auditiu i es trasllada fins al timpà. El so genera un senyal elèctric al cervell, que ho transforma en una frase comprensible. “Ens està quedant cara d’Eusebio!” L’amígdala, situada al sistema límbic, ho processa i seguidament fa sonar el crit d’alerta. Diverses àrees cerebrals treballen coordinades per transmetre’m una sensació de pànic. Es confirmen la presència d’estímuls amenaçadors. En una mil·lèsima part de segon la basarda m’embolcalla. No pot ser! No pot ser! M’ho repeteixo a mi mateix. Intento calmar-me. Què vam fer a la jornada 36 d’aquell any? Acabàvem de guanyar el Rayo, 0-2. Tenim més punts que aquell any en aquesta jornada? En teníem 31 i avui, 32. Mare meva! Busca alguna cosa que et tregui d’aquest pensament intrusiu que et tortura! Pensa, Jordi, pensa! Tenim millor plantilla que aquell any? Sí. Millor entrenador? Infinitament millor. Juguem millor? I tant que sí. Calma’t, doncs, calma’t. Queden nou punts per assegurar la permanència. Aquell any estàvem a sis punts del descens i ara, a vuit. Fora l’alarmisme, el derrotisme, el fatalisme i la negativitat. El pessimisme es contagia per osmosi, no hi contribueixis. Calma... calma... Guanyarem a Cornellà i tot haurà estat un malson. Creuràs en Míchel sobre totes les coses. Amén. Només és un pensament intrusiu. Keep calm and carry on? Sí, de moment, calma i endavant!