Par­tit del Girona con­tra el Celta. El crit d’un afi­ci­o­nat a Mon­ti­livi m’entra a través del con­ducte audi­tiu i es tras­llada fins al timpà. El so genera un senyal elèctric al cer­vell, que ho trans­forma en una frase com­pren­si­ble. “Ens està que­dant cara d’Euse­bio!” L’amígdala, situ­ada al sis­tema límbic, ho pro­cessa i segui­da­ment fa sonar el crit d’alerta. Diver­ses àrees cere­brals tre­ba­llen coor­di­na­des per trans­me­tre’m una sen­sació de pànic. Es con­fir­men la presència d’estímuls amenaçadors. En una mil·lèsima part de segon la basarda m’embol­ca­lla. No pot ser! No pot ser! M’ho repe­teixo a mi mateix. Intento cal­mar-me. Què vam fer a la jor­nada 36 d’aquell any? Acabàvem de gua­nyar el Rayo, 0-2. Tenim més punts que aquell any en aquesta jor­nada? En teníem 31 i avui, 32. Mare meva! Busca alguna cosa que et tre­gui d’aquest pen­sa­ment intru­siu que et tor­tura! Pensa, Jordi, pensa! Tenim millor plan­ti­lla que aquell any? Sí. Millor entre­na­dor? Infi­ni­ta­ment millor. Juguem millor? I tant que sí. Calma’t, doncs, calma’t. Que­den nou punts per asse­gu­rar la per­manència. Aquell any estàvem a sis punts del des­cens i ara, a vuit. Fora l’alar­misme, el der­ro­tisme, el fata­lisme i la nega­ti­vi­tat. El pes­si­misme es con­ta­gia per osmosi, no hi con­tri­bu­ei­xis. Calma... calma... Gua­nya­rem a Cor­nellà i tot haurà estat un mal­son. Creuràs en Míchel sobre totes les coses. Amén. Només és un pen­sa­ment intru­siu. Keep calm and carry on? Sí, de moment, calma i enda­vant!