Nacionalitzar l’esport

Només de posar els peus a Cata­lu­nya, els fran­quis­tes es van dedi­car en cos i ànima a espa­nyo­lit­zar el país. Ja ho havia dit un cone­gut peri­o­dista espor­tiu: “Una de las cosas a hacer cuando con el fin de la recon­quista entre­mos en posesión de todo el ter­ri­to­rio es naci­o­na­li­zar el deporte, que para­le­la­mente a la acción política de la anti-España marc­haba también a ban­da­jos traido y lle­vado por los vai­ve­nes del ple­a­mar sepa­ra­tista”. Aquest objec­tiu era espe­ci­al­ment neces­sari, segons el mateix autor, en aque­lles “regi­o­nes donde más patente se ha hecho el sen­ti­mi­ento de des­in­te­gración naci­o­nal, donde lo depor­tivo más guerra venia dando”. I com es mani­fes­tava aquesta “des­in­te­gración naci­o­nal”? Doncs en el fet que a Cata­lu­nya i el País Basc es posava “la defensa de sus cam­pe­o­na­tos regi­o­na­les sobre los derec­hos colec­ti­vos de las res­tan­tes fede­ra­ci­o­nes”. També, perquè algu­nes fede­ra­ci­ons esta­tals, com ara la de ciclisme o la de boxa, tenien la seu a Bar­ce­lona, un fet que resul­tava into­le­ra­ble: “Los cata­la­nes han pro­bado ya hasta la saci­e­dad que no mere­cen tener un depósito a título de orga­nismo naci­o­nal y supremo.”

Cata­lu­nya es va con­ver­tir, ben aviat, en un objec­tiu pri­o­ri­tari d’aquesta “naci­o­na­lit­zació de l’esport”. No era cap casu­a­li­tat que la pri­mera edició de la Copa del Gene­ralísimo se celebrés a Bar­ce­lona. Tal com afir­mava el por­ta­veu de la Falange, la “rea­li­dad superando todas las alen­ta­do­ras espe­ran­zas ha pro­bado una vez más como Cataluña se iden­ti­fica con los afa­nes de la nueva España y como este pue­blo libre para siem­pre de la ter­nura [sic] mar­xista se entrega de nuevo a los ide­a­les de la Patria, una, grande y libre”. La final, que la mateixa publi­cació qua­li­fi­cava com “el pri­mer gran acon­te­ci­mi­ento depor­tivo de la España ente­ra­mente redi­mida”, va ser pre­si­dit pel gene­ral José Mos­cardó, cap de la Dele­gación Naci­o­nal de Deporte. Per cert, el par­tit el va gua­nyar el Sevi­lla, que es va impo­sar per 6-2 al Racing de Fer­rol.

El gene­ral va apro­fi­tar la visita per fixar les pri­o­ri­tats del règim en allò que feia referència a l’esport, que se cen­tra­ven a sub­or­di­nar-les a la ide­o­lo­gia fei­xista i a uti­lit­zar-lo com un meca­nisme de naci­o­na­lit­zació. Fins i tot es va can­viar el tra­di­ci­o­nal color ver­mell de la cami­seta esta­tal pel blau i es va fixar l’obli­ga­to­ri­e­tat de can­tar el Cara al sol i fer la salu­tació fei­xista a l’inici de cada par­tit. La impo­sició de la sim­bo­lo­gia fei­xista era indes­tri­a­ble de l’eli­mi­nació de tot allò que pogués ser tit­llat de “sepa­ra­tista”. Es van depu­rar a fons les jun­tes direc­ti­ves dels clubs, es va decre­tar que el cas­tellà fos l’única llen­gua per­mesa i fins i tot es van modi­fi­car els noms d’alguns clubs. La fal·lera per espa­nyo­lit­zar-ho tot fins i tot va arri­bar a la ter­mi­no­lo­gia espor­tiva i, d’aquesta forma, van des­a­parèixer de les cròniques periodísti­ques angli­cis­mes com cor­ner, ama­teur o match, que s’havien uti­lit­zat des dels ini­cis de la pràctica espor­tiva. Amb la der­rota de l’Ale­ma­nya nazi el 1945, el govern fran­quista es va esforçar per dur a terme un lif­ting fei­xista. La salu­tació romana va dei­xar de ser ofi­cial el setem­bre del 1945 i dos anys després la selecció espa­nyola va dei­xar de fer ser­vir el color blau. El règim, però, va seguir la seva tasca de naci­o­na­lit­zació de l’esport.