La mort sob­tada del doc­tor Car­les Miñarro ha sac­se­jat el Barça. Un cop ter­ri­ble, pri­mer per a la família, per a les amis­tats i per a un grup que con­viu mol­tes hores entre el dia a dia a la ciu­tat espor­tiva, els par­tits, les con­cen­tra­ci­ons als hotels i els viat­ges. El procés de dol reque­reix temps, però sovint no n’hi ha. Ens atrapa la rutina. Passa a tot­hom, també a espor­tis­tes d’elit com els juga­dors del Barça, que avui es juguen l’accés als quarts de final de la Cham­pi­ons con­tra el Ben­fica, amb avan­tatge però mínim de l’anada, a l’Estadi Olímpic Lluís Com­panys, allà on fa només tres dies, quan es pre­pa­ra­ven per rebre l’Osa­suna, es van assa­ben­tar de la tragèdia.

Davant d’una desgràcia com aquesta, tot el que se’n derivi és super­flu. No hi va haver debat, només fal­ta­ria, sobre si s’havia de sus­pen­dre el par­tit. L’Osa­suna també ho va tenir clar de seguida. No tenia cap sen­tit jugar. Dit això, la sus­pensió torna a remar­car la invi­a­bi­li­tat del calen­dari actual. No pot ser que no hi hagi espai per a cap impre­vist. Ni que el forat depen­gui d’una even­tual eli­mi­nació euro­pea del Barça, que alli­be­ra­ria dates, o fins i tot de caure en les semi­fi­nals de copa, que li estal­vi­a­ria jugar la final, el 26 d’abril. Tam­poc cal reser­var dates en pre­visió d’una hipotètica desgràcia, però és que hi pot haver molts motius que empe­nyin a ajor­nar un par­tit, i no n’hi ha prou amb el show must go on quan l’argu­ment de fons és que més val no parar perquè no sabrem quan jugar.

La solució ideal no es tro­barà, com a mínim a curt ter­mini. Ara tocarà impro­vi­sar i sal­var-ho com es pugui. Però abans de començar la tem­po­rada, amb l’apro­vació dels calen­da­ris, s’hi hau­ria de caure. No cal­dria dei­xar un cap de set­mana de pri­ma­vera sense fut­bol per pre­visió de pos­si­bles ajor­na­ments, però sí com a mínim una set­mana neta–un dime­cres lliure, per enten­dre’ns–, que ara el Barça no té. Tam­poc té cap sen­tit la impre­sen­ta­ble sepa­ració de cinc set­ma­nes entre els par­tits d’anada i de tor­nada de les semi­fi­nals de copa. Detalls que ara ens fan posar les mans al cap però que a l’estiu els clubs donen per bo.

És clar que el pro­blema gros ve d’ori­gen i de més amunt, amb un calen­dari que està duent els juga­dors al límit, i amb tots els esta­ments orga­nit­za­dors tibant la corda perquè cap vol per­dre la seva quota. No hi ha dates perquè no hi ha treva, perquè ningú cedeix i perquè les quei­xes dels fut­bo­lis­tes, de moment, no han arri­bat a mesu­res dràsti­ques.

El Barça no para i, si avui se’n surt con­tra el Ben­fica, es pre­pa­rarà per a una recta final apas­si­o­nant de tem­po­rada, en lluita per totes les com­pe­ti­ci­ons. Copa, lliga i Cham­pi­ons. Però no ho és tot. Perquè, enmig de tot ple­gat, hi haurà una altra atu­rada, i no pre­ci­sa­ment per des­can­sar. Un altre parèntesi per fer lloc als par­tits de selec­ci­ons. Sí, algu­nes juga­ran par­tits de clas­si­fi­cació per al mun­dial, que encara tenen mig passi, tot i que començaria a ser hora que es plan­te­ges­sin per a les selec­ci­ons espais més llargs però que fes­sin menys nosa, a final de tem­po­rada o abans de començar-la. Però és que n’hi ha, com l’espa­nyola, que juga­ran la Nati­ons Lea­gue, la com­pe­tició que fal­tava per aca­bar d’embo­li­car un calen­dari que hau­ria de ser inas­su­mi­ble, però que con­ti­nuen aca­tant. Fins que peti.