Una de les coses més espaterrants de veure en aquest món d’avui –ja ens perdonarà Zweig per la llicència– són tota aquesta tropa d’enrabiats amb l’ús suposadament pervers de les xarxes socials que en fan els seus magnats, però que tot i així no paren de fer-les servir dia o nit per a delit, justament, d’aquests potentats. Acceptar les pròpies contradiccions deu ser per a ells un exercici dur, suposo, perquè els que no arrosseguem tantes manies no tenim cap problema, absolutament cap, a proclamar que Elon Musk és possiblement un cul d’olla però, alhora, argumentar que això d’X és un invent del qual no pensem dimitir, ja que, remenant per allà dins, un hi pot trobar orfebreria de la fina. Si algú s’hi entreté, per exemple, a cercar-lo, hi ha una vídeo absolutament deliciós del gol de Lamine Yamal contra el Benfica. Són uns segons, pocs, on es plasma l’execució perfecta del xut, la rosca endimoniada que s’escola per la porteria, l’alegria col·lectiva i, per allà al mig, una imatge d’Iñigo Martínez movent els braços en forma de reverència davant l’enèsima mostra del talent desbordant del de Rocafonda. No és la primera, ni serà possiblement l’última, expressió d’efusió similar que veiem del defensa d’Ondarroa ja sigui a través d’una pantalla de mòbil o escarxofats en un seient gèlid de Montjuïc. Perquè en les dues temporades que porta en el Barça, el central ha demostrat ser d’aquells jugadors que, a banda de tenir classe, van sobrats de caràcter i, sobretot, implicació en el projecte. I per això, Iñigo ja s’ha guanyat la categoria d’imprescindible.

Les penúries econòmiques que travessa el club van provocar que el seu fitxatge, amb la carta de llibertat, fes aixecar més d’una cella. Arribava massa gran, amb 32 anys, i amb un historial de lesions al darrere que van fer vaticinar, a més d’un i de dos, que seria d’aquelles incorporacions més aviat intranscendents que passen sense gaire pena ni glòria per Can Barça. La d’oracle, però, és una professió que el futbol de tant en tant s’encarrega de posar al seu lloc, i si bé és cert que ha hagut de capejar amb més d’un problema físic, tant amb Xavi primer com amb Flick ara, Iñigo Martínez ha consolidat la seva condició de titular a l’eix de la defensa i ha acreditat, amb escreix, les no poques virtuts que se li suposaven de les seves etapes anteriors en l’Athletic o la Real. Central esquerrà, ha demostrat ser altament fiable en la passada i la sortida de la pilota, sobretot en els canvis d’orientació en diagonal, amb tot el que això suposa de plus en un equip, el blaugrana, que juga com juga. També és ferm i expeditiu, el que el porta a guanyar no pocs duels amb el davanter rival que l’hagi de patir, i per als que ens agrada el futbol un punt clàssic però també estètic, té un tackle –arrabassar la pilota al contrari lliscant, si cal, per la gespa– que és una delícia de veure.

A aquestes altures de curs, doncs, Iñigo ja ha certificat que és un dels nostres, ja que, a més de tot això dit fins ara, és un mirall per a tota aquesta nova fornada de defenses sorgits de la Masia que ja esperen torn en el primer equip. Per a Cubarsí, per exposar el cas més paradigmàtic, cada partit fent parella amb el basc és una petita masterclass per continuar madurant cap a aquell central generacional que un dia serà. Per tot plegat, el Barça no només ha de fer la feina que toqui amb el coi del fair-play per renovar-lo d’un cop, sinó que fora bo que l’any vinent el braçal de capità fos per a ell. El líder que ja és al camp, i també al vestidor, mereix aquest mínim reconeixement.