Una de les coses més espa­ter­rants de veure en aquest món d’avui –ja ens per­do­narà Zweig per la llicència– són tota aquesta tropa d’enra­bi­ats amb l’ús supo­sa­da­ment per­vers de les xar­xes soci­als que en fan els seus mag­nats, però que tot i així no paren de fer-les ser­vir dia o nit per a delit, jus­ta­ment, d’aquests poten­tats. Accep­tar les pròpies con­tra­dic­ci­ons deu ser per a ells un exer­cici dur, suposo, perquè els que no arros­se­guem tan­tes manies no tenim cap pro­blema, abso­lu­ta­ment cap, a pro­cla­mar que Elon Musk és pos­si­ble­ment un cul d’olla però, alhora, argu­men­tar que això d’X és un invent del qual no pen­sem dimi­tir, ja que, reme­nant per allà dins, un hi pot tro­bar orfe­bre­ria de la fina. Si algú s’hi entreté, per exem­ple, a cer­car-lo, hi ha una vídeo abso­lu­ta­ment deliciós del gol de Lamine Yamal con­tra el Ben­fica. Són uns segons, pocs, on es plasma l’exe­cució per­fecta del xut, la rosca endi­mo­ni­ada que s’escola per la por­te­ria, l’ale­gria col·lec­tiva i, per allà al mig, una imatge d’Iñigo Martínez movent els braços en forma de reverència davant l’enèsima mos­tra del talent des­bor­dant del de Roca­fonda. No és la pri­mera, ni serà pos­si­ble­ment l’última, expressió d’efusió simi­lar que veiem del defensa d’Ondar­roa ja sigui a través d’una pan­ta­lla de mòbil o escar­xo­fats en un seient gèlid de Montjuïc. Perquè en les dues tem­po­ra­des que porta en el Barça, el cen­tral ha demos­trat ser d’aquells juga­dors que, a banda de tenir classe, van sobrats de caràcter i, sobre­tot, impli­cació en el pro­jecte. I per això, Iñigo ja s’ha gua­nyat la cate­go­ria d’impres­cin­di­ble.

Les penúries econòmiques que tra­vessa el club van pro­vo­car que el seu fit­xatge, amb la carta de lli­ber­tat, fes aixe­car més d’una cella. Arri­bava massa gran, amb 32 anys, i amb un his­to­rial de lesi­ons al dar­rere que van fer vati­ci­nar, a més d’un i de dos, que seria d’aque­lles incor­po­ra­ci­ons més aviat intrans­cen­dents que pas­sen sense gaire pena ni glòria per Can Barça. La d’ora­cle, però, és una pro­fessió que el fut­bol de tant en tant s’encar­rega de posar al seu lloc, i si bé és cert que ha hagut de cape­jar amb més d’un pro­blema físic, tant amb Xavi pri­mer com amb Flick ara, Iñigo Martínez ha con­so­li­dat la seva con­dició de titu­lar a l’eix de la defensa i ha acre­di­tat, amb escreix, les no poques vir­tuts que se li supo­sa­ven de les seves eta­pes ante­ri­ors en l’Ath­le­tic o la Real. Cen­tral esquerrà, ha demos­trat ser alta­ment fia­ble en la pas­sada i la sor­tida de la pilota, sobre­tot en els can­vis d’ori­en­tació en dia­go­nal, amb tot el que això suposa de plus en un equip, el blau­grana, que juga com juga. També és ferm i expe­di­tiu, el que el porta a gua­nyar no pocs duels amb el davan­ter rival que l’hagi de patir, i per als que ens agrada el fut­bol un punt clàssic però també estètic, té un tackle –arra­bas­sar la pilota al con­trari llis­cant, si cal, per la gespa– que és una delícia de veure.

A aques­tes altu­res de curs, doncs, Iñigo ja ha cer­ti­fi­cat que és un dels nos­tres, ja que, a més de tot això dit fins ara, és un mirall per a tota aquesta nova for­nada de defen­ses sor­gits de la Masia que ja espe­ren torn en el pri­mer equip. Per a Cubarsí, per expo­sar el cas més para­digmàtic, cada par­tit fent pare­lla amb el basc és una petita mas­ter­class per con­ti­nuar madu­rant cap a aquell cen­tral gene­ra­ci­o­nal que un dia serà. Per tot ple­gat, el Barça no només ha de fer la feina que toqui amb el coi del fair-play per reno­var-lo d’un cop, sinó que fora bo que l’any vinent el braçal de capità fos per a ell. El líder que ja és al camp, i també al ves­ti­dor, mereix aquest mínim reco­nei­xe­ment.