El que cantàvem com si fos un impos­si­ble en els con­certs d’Els Pets, amb certa man­dra perquè era una balada cal­mosa que tren­cava el ritme frenètic de la música memo­ra­ble men­tre ens crèiem immor­tals, ha arri­bat el dia que esdevé real: la mort ens ve a bus­car. A més, sense raó, a èpoques ens sot­met, esquer­dant els fona­ments de la nos­tra existència quo­ti­di­ana, plena de supo­sats pro­ble­mes que ens fabri­quem per amar­gar-nos els dies.

La mort sob­tada de Car­les Miñarro, dis­cret i al ser­vei de les estre­lles, s’enllaça amb dues defun­ci­ons pro­pe­res, que m’han por­tat a refle­xi­o­nar: ens agradi o no, aquí hi estem de pas tot bre­gant amb les nos­tres misèries que ens impe­dei­xen gau­dir d’allò que val la pena i sovint obviem: sen­tir la pluja, con­tem­plar el cam­pa­nar de l’església il·lumi­nat men­tre s’esdevé l’hora màgica anhe­lada dels fotògrafs, orde­nar amb sen­tit i deli­ca­desa la nova bibli­o­teca de casa o el som­riure del fill que ens reclama que dei­xem el mòbil.

Mil detalls que reco­bren el sig­ni­fi­cat quan la mort truca a la porta sense avi­sar, recor­dant-nos el sen­tit del viure, i per això posen en segon pla la còlera per l’agressió impune a Stu­ani en l’últim minut, i és que l’exci­tació, que durava una set­mana sen­cera, s’esmor­te­eix al final del par­tit i només revifa com excusa en les con­ver­ses esporàdiques de l’endemà, perquè en el fons no des­co­breixo res de nou afir­mant que el fut­bol és el més impor­tant de les coses menys impor­tants de la vida.