Escrivint, pensar en veu alta correspondria al discurs que el lector, llegint-lo, es va formant en el cervell a mesura que hi descabdella el significat de les paraules. Passa semblantment en qualsevol esport en què un objecte –usualment una pilota– hagi de passar d’un atleta a un altre per aconseguir una meta –un goal, parlant de futbol, que ens van fer dir els anglesos. És clar que a banda de la filigrana més o menys sofisticada del recorregut de la pilota, la similitud amb la sintaxi d’un discurs gairebé s’atura aquí, si no és que la incertesa del final no redueix el raonament a l’efecte catàrtic de l’encert o del fracàs; és a dir, de la sorpresa. Periodísticament parlant, al fet noticiable; literàriament, al final de la novel·la –o de l’obra de teatre, de l’assaig o de qualsevol poema (incloent-hi pel·lícules, minivídeos i sèries).

Qualsevol lector arribat aquí ja pot saber de què parlo: de la banalitat de l’esport –i de l’espectacle– davant de la complexitat sorprenent de cada dia, que deu ser el discurs que ens interessa –diria.

La suspensió del partit de l’altre dia, el que havia de jugar el Futbol Club Barcelona contra el Club Atlético Osasuna a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, de Montjuïc, per exemple, pot semblar que desmenteixi la vacuïtat significativa dita, perquè la causa luctuosa que va enviar tothom cap a casa –i els de casa, a qualsevol altre espectacle encabit en una pantalla– en conté molta, de substància. La defunció d’algú, qui sigui, ens transcendeix tant que sembla mentida que encara ens afecti, quan la mort figura fins a la indigesta en el menú informatiu diari –tant el que presumeix de realitat com el que no amaga que ens engreixa l’imaginari.

Fixem-nos, però, que el traspàs del malaguanyat metge del primer equip del Barça forma tanta part del joc com el decés de l’impressor o l’editor d’un text o d’un llibre –fins i tot del seu autor, inclosa la mort d’aquell qui això els escriu o d’això els parla.

Així doncs, la transcendència del fet, en tant que és aliena a la finalitat de l’espectacle esportiu pot ben comparar-se als permisos laborals per defunció o per sepeli. I si veuen la comparació precipitada, fixem-nos en el que passa amb una funció de teatre quan l’òbit és d’algú que no té cap paper a l’escenari ni és, entre bambolines, insubstituïble.

Els espectacles operístics, per exemple, i les produccions teatrals de temporada, preveuen fins i tot un elenc alternatiu per poder acomplir el llegendari show must go on escampat abastament pel món des de Brodway fins a Hoollywood.

Si la qüestió, per tant, no rau tant en la participació efectiva del difunt en l’acció per a la qual el públic ha pagat entrada, la suspensió que afecta tantíssima gent estranya al subjecte lamentablement protagonista de la causa major que la justifica deu basar-se en l’empatia o la solidaritat; és a dir, en la condolença.

Condoldre’s és trist, però és bonic de sentir, perquè ens iguala; i heus aquí el quid de la qüestió, perquè tal com la llei laboral delimita al segon grau de consanguinitat el permís d’absència, encara no ens hem donat cap legislació que iguali el dol per la mort de les persones. I així, vivim en un buit que tothom omple de la millor manera possible; és a dir, segons la seva educació, necessitat, por o creença.

Que no hi ha dos morts iguals és tan clar com que la seva repercussió no depèn tant de la seva vida com el moment i el lloc on es produeix el decés en la piràmide socialment formativa.

I així, mal que ens pesi, l’espectacle del dol ens separa tant com ens uneix el significat de la condolença.