Portar les regnes d’un club modest és una feina molt desagraïda. M’atreviria a dir que es fa, en la majoria d’ocasions, per amor a uns colors, a un esport o com a vàlvula escapatòria de la vida en general –per no dir-ne passatemps–. Cada vegada veig més casos de presidents que allarguen mandats perquè no hi ha ningú qui els vulgui rellevar. Els qui intenten no posar diners de la seva butxaca fan mans i mànigues per fer viable el projecte amb contactes que aporten patrocinis o idees per tirar endavant una gestió poc reconeguda. Als camps de futbol cada vegada hi ha menys gent –evidentment hi ha excepcions, com l’Europa o el Sant Andreu–, i fer rutllar els equips esportivament amb recursos dispars entre clubs que competeixen a la mateixa categoria però en altres comunitats autònomes, on reben ajudes de finançament, és gairebé impossible. Si, a més, això no t’ho reconeixen ni els teus propis seguidors. Ni la ciutat que projectes arreu. Doncs què volen que els digui? Entenc les ganes de tirar la tovallola de molts. En el cas que visc de prop, a la Unió Esportiva Olot, si a més et desvius per oferir un projecte que va més enllà del futbol convencional, on aquest esport és l’eina d’integració que fa servir el club per a diferents col·lectius, segur que et pares a pensar què més pots fer per emplenar el teu camp quan l’equip lluita per evitar el descens, quan més necessita el caliu. Si s’hi afegeix que venen seguidors d’altres equips i sents que t’han entrat a casa... el xof és descomunal.