L’experiència és l’avís davant l’evidència, una veu silen­ci­osa que t’anima a jugar-t’ho tot o a fer un pas al racó de la prudència, o sigui, la intuïció pre­cisa per saber si el gest con­cret duu a la victòria, a la der­rota, o la com­pleta irre­llevància, on molts som feliços: si ningú espera res de tu, ja ho saps, només tens marge per a les ale­gries. Així, doncs, siguem clars sense pon­ti­fi­car, gràcies a l’experiència de les mil tra­ves­sies per­so­nals tot culer té al seu cap les tres tipo­lo­gies de tem­po­ra­des que pot tenir el Barça.

En pri­mer lloc tenim la tem­po­rada per­duda al març que ens fa des­con­nec­tar abso­lu­ta­ment del fut­bol, un des­as­tre que ja havíem vist al gener però que hem dis­si­mu­lat fins a la cer­tesa de que­dar sense Europa amb un par­tit ver­gonyós: excu­ses de qui ja es veu fora del club, mala pla­ni­fi­cació dis­si­mu­lada amb la venda de fum de fit­xat­ges impos­si­bles, medi­o­cri­tat de qui intenta sal­var el cul amb decla­ra­ci­ons infa­mes, caps de set­mana pla­ni­fi­cats sense saber quan juga el Barça, mirar si el bàsquet pot com­pen­sar, arti­cles apo­calíptics d’arrel terapèutica i, evi­dent­ment, tru­ca­des de baixa de les pla­ta­for­mes perquè tam­poc no seré tan imbècil de pagar per veure gua­nyar el de sem­pre. Tots sabem de quin tipus d’anys par­lem i la capa­ci­tat d’iden­ti­fi­car-los amb pers­pec­tiva ens con­ver­teix en infal·libles.

En segon lloc hi ha les tem­po­ra­des en què les coses no aca­ben d’anar bé però tam­poc van tant mala­ment per enviar-ho a la brossa, sobre­tot perquè els rivals també estan sense les coor­de­na­des clares i, per tant, pots gua­nyar a pesar de la teva manca de mèrits. Són les tem­po­ra­des trampa, les que quan pas­sen negues la rea­li­tat perquè els números sos­te­nen la medi­o­cri­tat i t’enga­nyes pen­sant que alguna vegada el Barça podrà fer com el Madrid i ser el millor equip a l’hora de vèncer jugant mala­ment. La con­seqüència és que la sen­sació de des­as­tre és abso­luta perquè l’espe­rança és el camí més ràpid per agu­dit­zar el desen­gany i, per tant, l’empre­nyada és pro­por­ci­o­nal al retret per­so­nal d’haver-nos enga­nyat en nom de l’oda al resul­tat: el des­en­cant com a manera de viure una der­rota negada pel sub­cons­ci­ent i anun­ci­ada per l’evidència.

A par­tir d’aquí tenim la ter­cera tipo­lo­gia de tem­po­rada, aque­lla en què els afi­ci­o­nats del Barça tenen la cer­tesa de sen­tir aque­lla olor sin­gu­lar de bon any, d’allò difícil d’expli­car que tu i jo conei­xem tan bé i que té regust a final feliç, aque­lla àuria d’equip gua­nya­dor que recor­dem de quan érem feliços o quan en dèiem xam­pany, aque­lla bona vibra d’espe­rar els par­tits dels diu­men­ges com qui espera una festa major, aque­lla emoció de sen­tir-te part d’un pro­jecte col·lec­tiu, aquell desig de gua­nyar per alguna cosa més que pel fet de ser del Barça, aquell reco­llir sim­pa­ties de la gent de la pilota per com ets i pel que fas, aque­lla tem­po­rada en què l’anta­go­nisme amb el de sem­pre va més enllà dels par­tits, o sigui, aquell abraçar-se amb els gols de qui se sent part d’una història amb final feliç: El tacte del tri­omf de qui es vol reconèixer al mirall per gua­nyar.

En defi­ni­tiva, no sabem com aca­barà el Barça a les tres com­pe­ti­ci­ons, però el regal de Flick ha estat tor­nat el club al con­text de tem­po­rada gran, a l’estat emo­ci­o­nal de veure-ho tot pos­si­ble des de l’exili de Montjuïc, a aque­lla con­vicció que les der­ro­tes són pas­sos neces­sa­ris per créixer, a aque­lla satis­facció de veure un rumb cohe­rent amb el nos­tre ideal de club gran: aquesta ter­cera tipo­lo­gia de tem­po­rada difícil d’expli­car però que tu i jo, esti­mat culer, sabem veure per­fec­ta­ment quan hi som dins.