L’experiència és l’avís davant l’evidència, una veu silenciosa que t’anima a jugar-t’ho tot o a fer un pas al racó de la prudència, o sigui, la intuïció precisa per saber si el gest concret duu a la victòria, a la derrota, o la completa irrellevància, on molts som feliços: si ningú espera res de tu, ja ho saps, només tens marge per a les alegries. Així, doncs, siguem clars sense pontificar, gràcies a l’experiència de les mil travessies personals tot culer té al seu cap les tres tipologies de temporades que pot tenir el Barça.

En primer lloc tenim la temporada perduda al març que ens fa desconnectar absolutament del futbol, un desastre que ja havíem vist al gener però que hem dissimulat fins a la certesa de quedar sense Europa amb un partit vergonyós: excuses de qui ja es veu fora del club, mala planificació dissimulada amb la venda de fum de fitxatges impossibles, mediocritat de qui intenta salvar el cul amb declaracions infames, caps de setmana planificats sense saber quan juga el Barça, mirar si el bàsquet pot compensar, articles apocalíptics d’arrel terapèutica i, evidentment, trucades de baixa de les plataformes perquè tampoc no seré tan imbècil de pagar per veure guanyar el de sempre. Tots sabem de quin tipus d’anys parlem i la capacitat d’identificar-los amb perspectiva ens converteix en infal·libles.

En segon lloc hi ha les temporades en què les coses no acaben d’anar bé però tampoc van tant malament per enviar-ho a la brossa, sobretot perquè els rivals també estan sense les coordenades clares i, per tant, pots guanyar a pesar de la teva manca de mèrits. Són les temporades trampa, les que quan passen negues la realitat perquè els números sostenen la mediocritat i t’enganyes pensant que alguna vegada el Barça podrà fer com el Madrid i ser el millor equip a l’hora de vèncer jugant malament. La conseqüència és que la sensació de desastre és absoluta perquè l’esperança és el camí més ràpid per aguditzar el desengany i, per tant, l’emprenyada és proporcional al retret personal d’haver-nos enganyat en nom de l’oda al resultat: el desencant com a manera de viure una derrota negada pel subconscient i anunciada per l’evidència.

A partir d’aquí tenim la tercera tipologia de temporada, aquella en què els aficionats del Barça tenen la certesa de sentir aquella olor singular de bon any, d’allò difícil d’explicar que tu i jo coneixem tan bé i que té regust a final feliç, aquella àuria d’equip guanyador que recordem de quan érem feliços o quan en dèiem xampany, aquella bona vibra d’esperar els partits dels diumenges com qui espera una festa major, aquella emoció de sentir-te part d’un projecte col·lectiu, aquell desig de guanyar per alguna cosa més que pel fet de ser del Barça, aquell recollir simpaties de la gent de la pilota per com ets i pel que fas, aquella temporada en què l’antagonisme amb el de sempre va més enllà dels partits, o sigui, aquell abraçar-se amb els gols de qui se sent part d’una història amb final feliç: El tacte del triomf de qui es vol reconèixer al mirall per guanyar.

En definitiva, no sabem com acabarà el Barça a les tres competicions, però el regal de Flick ha estat tornat el club al context de temporada gran, a l’estat emocional de veure-ho tot possible des de l’exili de Montjuïc, a aquella convicció que les derrotes són passos necessaris per créixer, a aquella satisfacció de veure un rumb coherent amb el nostre ideal de club gran: aquesta tercera tipologia de temporada difícil d’explicar però que tu i jo, estimat culer, sabem veure perfectament quan hi som dins.