El 8 de març va ser el Dia Internacional de la Dona. Per posar en context, originàriament s’anomenava Dia Internacional de la Dona Treballadora, perquè neix a principis del segle XX en una trobada sindicalista celebrada a Dinamarca en què es reclamava, entre d’altres drets bàsics, el dret a vot.

El temps i el màrqueting han tergiversat el llenguatge fins a transformar en alguns casos un dia de reivindicació en un dia amb tints de pretesa celebració. I l’esport, com tants altres àmbits de la societat, no se n’ha escapat. De fet, el que és una oportunitat perquè molts clubs amb molts i molts i molts i molts seguidors facin un pas endavant, es converteix en una jornada per quedar bé de cara a la galeria.

Per posar un exemple, hi ha cinc equips catalans a l’ACB: Barça, Badalona, Girona, Lleida i Manresa (són sis si comptem que l’Andorra està inscrit a la federació catalana). Pel que fa a les xarxes socials, tots menys el perfil del Barça de bàsquet van optar per manifestar-se el 8-M. Alguns, com el Lleida i el Joventut, amb imatges dels equips femenins. D’altres, com el Manresa, amb una imatge d’un grup de dones i amb el missatge “encara queda feina per fer”. En el perfil del Barça masculí de bàsquet es va optar per no fer cap al·lusió a la jornada i es van penjar, entre d’altres, imatges d’un alley-oop entre Darío Brizuela i Joel Parra. Sense fer cap al·lusió a les seves homònimes de Lliga Challenge gràcies a l’acord de vinculació que té el club amb el Santfeliuenc. Un acord que, per cert, finalitza aquest 30 de juny i no es renovarà, tal com van anunciar ambdues entitats el mes de febrer passat. A Andorra, país on l’avortament és il·legal i ni tan sols es pot dur a terme en el supòsit en què la vida de la mare corri perill, es va penjar una imatge amb el text “Dia Internacional de la Dona” i l’etiqueta “Fora Límits”. I en el Bàsquet Girona es va optar per fer un vídeo interpel·lant els jugadors sobre “una dona a la teva vida que t’hagi inspirat molt”. Les respostes, que es poden recuperar al perfil d’Instagram del club (que compta amb més de 30.000 seguidors) fan referència a mares, parelles i altres rols familiars en què els jugadors alaben un únic paper de la dona: el de cuidadora.

La realitat és que el conveni col·lectiu del bàsquet professional masculí ACB recull que el sou mínim d’un jugador sigui de 28.000 euros, mentre que en el bàsquet femení el conveni col·lectiu (que només fa un any que existeix) recull que el mínim siguin 16.000 euros. Gairebé la meitat. El mínim que les jugadores poden cobrar representa gairebé la meitat del sou mínim que estableix el conveni masculí. I quan es parla d’igualtat, i s’aixeca la bandera lila i s’oneja tranquil·lament per les xarxes socials, aniria bé tenir-ho en compte. Perquè la realitat és que les dones juguen a bàsquet a Catalunya des de fa més d’un segle. I el que reclamen és fer-ho en les mateixes condicions que els homes.

L’escletxa salarial a Catalunya és del 19,9% (Departament Igualtat, 2021). Els homes catalans guanyen 33.765 euros a l’any, un 20% més que els 27.060 euros anuals de les dones (Observatori del Treball i Model Productiu, 2023). És evident que estem lluny de la igualtat. I és feina de tots i totes treballar per arribar-hi. I per això calen esforços, que impliquen reflexionar, fer apostes decidides, qüestionar i navegar per espais que poden ser incòmodes. Començant per recordar que el 8-M és una reivindicació, no una festa.