Avui comença una apassionant edició de la Volta a Catalunya, just quan se celebra el centenari de la segona victòria de tot un mite, Miquel Muç (1902-1945). El ciclista de les Corts va ser el primer a assaborir dos triomfs en la general (1924 i 1925) en una de les proves per etapes més antigues del món (1911). Com en el cas del mític italià Gino Bartali, la llegenda de Muç va molt més enllà del ciclisme i l’esport.

A Perpinyà, a la Catalunya del Nord, per molt que el PSC ara pensi el contrari, hi ha un carrer que porta el nom de Mucio Miquel, en homenatge no a la seva trajectòria esportiva, sinó pel seu rol com a membre de la Resistència contra els maleïts nazis. De fet, des dels 16 anys que viatjava sovint a la vila del Rosselló, on es podia adquirir material molt més avançat per a les bicicletes de competició. Hi va treballar també com a mecànic en una vila on el ciclisme era, en els anys vint, tota una religió.

Va prendre consciència política, com tants altres, durant la República i la Guerra Civil. Era un comunista convençut del PSUC i del Partit Comunista Francès. En els anys trenta, es va instal·lar definitivament a Perpinyà i, a banda d’acollir al seu domicili molts refugiats catalans del sud i d’ajudar-los, va entrar a formar part dels coneguts com a partisans de la Resistència, els més arriscats i radicals de tots, que rebien el suport d’agents soviètics escampats per tot el país.

Se sap que, el 10 d’abril del 1944, de matinada, la temible Gestapo va entrar a casa seva amb metralletes per detenir-lo. El 22 de maig d’aquell mateix any, se’l van endur al camp de Neuengamme, prop d’Hamburg, on va ser el presoner número 30257. Va sobreviure al costat d’uns cent mil presoners esperant l’arribada dels aliats.

Amb tot, el desenllaç va ser tràgic. Els britànics van alliberar el camp el 2 de maig del 1945, però l’antic ciclista, amb la salut molt fràgil, no es va veure amb prou forces per tornar a casa i va quedar ingressat a l’hospital de Lübtheen, gestionat pels alemanys, que, com a venjança per la derrota, van enverinar una vintena dels antics presoners, entre els quals hi havia Muç.

Un llibre commemoratiu publicat a l’Estat francès sobre la deportació de membres de la Resistència assenyala el 27 de maig com a data de la mort de Muç, que també era conegut com a Mucio Miquel i Miguel Mucio. Va ser enterrat en una de les places militars d’un dels cementiris de Perpinyà.

La Volta faria bé d’homenatjar un dels seus vencedors catalans amb una trajectòria vital més soferta. A l’Estat francès, va rebre diversos reconeixements. El 18 de gener del 1996, el Diari Oficial de la República Francesa va publicar un decret del 27 d’octubre del 1995 que permetia la col·locació de la menció “mort en deportació” en el certificat de mort de l’activista.

Muç, com a ciclista, no va un més del piló. Era tot un campió. Les seves primeres actuacions en la Volta li van obrir les portes al gran equip d’aquells anys, la Unió Esportiva Sants, organitzadors de la prova. Va fer honor al seu contracte imposant-se en la Volta del 1924 i marcant un nou rècord de velocitat mitjana, més de 26 quilòmetres per hora, com recordaria Rafael Vallbona en el seu llibre sobre la història de la prova.

Altres victòries del seu palmarès van ser el campionat de Catalunya (1923), el gran premi d’Ulldecona (1926), la volta a Astúries (1927), el campionat d’Espanya (1927), el memorial William Tarin (1927) i la clàssica d’Ordizia (1929).

El 1927, va córrer al costat d’un jove i ja admirat Mariano Cañardo, el gran ídol d’aquells anys, en el Barça. No es van entendre. Massa galls al galliner. El 1928, se’n va anar a l’equip francès Dilecta-Wolber i, el 1929, es va retirar i es va quedar a viure definitivament al Rosselló, on s’havia casat amb Marie Gubert i havia tingut el seu primer fill, Robert Miquel.