Qualsevol creació artística fa un salt qualitatiu quan impregna l’obra d’ànima, de versemblança humana, d’un vernís invisible que dona harmonia al conjunt i realça el resultat final a un estadi superior. Totes les parts són necessàries per la finalitat comuna, però cap té prou entitat per si mateixa per aconseguir l’èxit en solitari, o sigui, l’ànima com a tal brilla quan elements variats avancen en una direcció unificada: una bona cançó ha de tenir una bona melodia, una bona lletra i alguna cosa més que ningú sap el que és però que és el més important.

Així, doncs, en el món de l’esport d’equip aquest fet s’esdevé quan tothom troba el seu espai, accepta la jerarquia i treballa de manera altruista des del seu terreny per ser part d’un èxit socialitzador, o sigui, l’esport d’equip té una necessitat de socialisme asimètric per tal d’arribar als objectius marcats a principis de temporada: en el terreny del capitalisme esportiu només s’aconsegueix el triomf a través d’un comunisme jeràrquic.

Aquest fet diferencial és el que ha perdut el Girona al llarg d’aquesta temporada, una mancança que va més enllà de jugadors concrets i que té el seu punt específic en la capacitat de l’any passat de mirar-se al mirall i veure’s més atractiu del que un és realment. Una mancança agreujada per l’asimetria entre les perspectives de principis de la temporada i la realitat, o sigui, s’ha fet el viatge oposat al del curs passat i, com s’ha pogut comprovar, no hi ha pitjor decepció que arribar a la terra promesa i veure que no hi ha res millor que la felicitat domèstica de la llar coneguda.

Quines són les causes d’aquesta pèrdua? Per una banda les visibles, els canvis necessaris de jugadors per l’èxode dels pilars de l’èxit pretèrit, unes permutes fàcils de criticar vistos els resultats, però que a la gran majoria ens semblaven de sentit comú el mes de setembre. La plantilla per noms és realment bona i està ben edificada, però molts no han aconseguit adquirir la mentalitat col·lectivitzadora de la temporada anterior, assumir rols amb naturalitat, entendre el sacrifici fosc com a part necessària d’un treball socialitzador i no tenir el context personal d’arribar a un equip de Champions que el seu lloc no és la Champions. Aquest fet ha provocat precisament la pèrdua de l’ànima, del plus que et porta a l’èxit, de l’element que tot ho enganxa, de l’espurna de passió que posa els actius del club en una mateixa direcció. Un equip sense ànima que va tirant amb la professionalitat de qui viu un dia més a l’oficina. No hi ha retrets però tampoc hi ha elogis de qui prefereix somiar en lloc de viure: una llàstima quan aquest any la fantasia havia de vèncer la realitat.

D’altra banda, hi ha les causes invisibles, les que no es veuen a simple vista però se sobreentenen com a conseqüència de la visió global del problema, i aquí hi ha la manca d’enamorament implícit d’aquests nous fitxatges amb Míchel, l’arquitecte de l’èxit, el que va saber portar jugadors per sobre de les seves possibilitats a través d’una exigència lloable, uns jugadors que no només no s’han multiplicat gràcies a Míchel (com la temporada passada), sinó que no han donat el seu màxim rendiment amb Michel a la banqueta. Context canviant, relacions canviants, ambients canviants, resultats canviants.

A partir d’aquí, l’objectiu és clar, lligar la permanència els pròxims partits i pensar quina ha de ser la plantilla per tenir de nou aquest vernís que tot ho embolcallava i feia del futbol a Girona una experiència de catarsi col.lectiva: ànima.