Tal com ve
A tothom li agrada poder triar, però de vegades cal prendre la vida tal com ve. A ningú no li agrada que canviïn les regles del joc a mitja partida, però de vegades canvien i cal saber competir.
Dissabte passat s’havia de disputar l’etapa reina de la Volta a Catalunya. Era una etapa de muntanya magnífica en què es pujaven alguns dels colls més impressionants del Berguedà i acabava a Queralt. Quan es va mostrar el recorregut de la Volta, tot feia pensar que la de dissabte seria l’etapa més important, la que decidiria el vencedor.
L’edició passada ja s’havia fet una etapa molt semblant i havia sigut un èxit en tots els sentits. La va guanyar el millor ciclista de les darreres dècades després d’una escapada de 30 quilòmetres en solitari, i també va ser un èxit de públic, perquè als marges de les carreteres berguedanes hi havia tanta gent que, si algú veu les imatges de Pogacar pujant tot sol enmig d’una marea humana que es va obrint a mesura que avança, potser no sap si són de la Volta o del Tour de França. A més, aquest dissabte s’havien previst tot d’activitats complementàries a la prova ciclista. Molta gent va pujar a veure l’etapa i a viure un dia complet de ciclisme.
Però no va ser possible. De cop i volta, tot va canviar perquè el vent bufava de valent a bona part de Catalunya i també al Berguedà, cosa que feia impensable que es pogués pujar als colls previstos. Després de moltes reunions, es va decidir que els ciclistes sortirien però fent un altre recorregut i amb la major part de l’etapa neutralitzada. El Berguedà no seria el jutge suprem de la Volta.
En lloc de la de dissabte, l’etapa decisiva va ser la de diumenge a Montjuïc. Els dos primers classificats anaven frec a frec, només un segon separava el primer, el jove Ayuso, del segon, el veterà Roglic.
Diumenge anaven passant les voltes pujant i baixant de Montjuïc i semblava que no passaria gaire res quan, de cop i volta, el veterà ciclista eslovè va atacar a més de 20 quilòmetres de l’arribada. Ningú va aguantar l’embranzida i se’n va anar tot sol, va guanyar l’etapa i la general de la Volta a Catalunya.
Ningú sabrà mai què hauria passat si s’hagués disputat l’etapa berguedana. Ja sabem que és millor no canviar les regles a mitja partida. Però de vegades, en el ciclisme, com a la vida, hi ha causes de força major. Ens podem queixar, ens podem lamentar de la mala sort, però qui se’n surt és qui sap agafar-ho tal com ve, aixecar-se, refer-se i tornar-hi. Com deien els Manel: “Quan la derrota és segura uns capitulen, uns dissimulen i jo competeixo.”