És possible que l’article que comencen a llegir no s’hauria de publicar en un diari esportiu, encara que el seu tema té a veure amb un esportista. Això perquè no em referiré a Dani Alves per la seva activitat futbolística, tot i que aprofitaré per dir que no discutiré les seves qualitats com a jugador, però sempre em va semblar un pinxo prepotent d’aquells que fan que no t’estranyi que els aficionats dels altres equips li tinguin mania. Tanmateix, no vull dir que la seva actitud al camp hauria de dur a suposar que és de la mena d’homes que creuen que poden fer el que li doni la gana amb les dones. En fi, més que d’Alves, d’allò del que tinc necessitat de parlar –i per això n’escric– és de la perplexitat que, com a d’altres, em causa la sentència absolutòria del TSJC que desestima que fos condemnat per agressió sexual en el judici celebrat a l’Audiència de Barcelona.

Observo que hi ha qui aplaudeix l’absolució apel·lant a que “si no vols pols, no vagis a l’era”. És la persistència de l’anomenada “cultura de la violació”: la desconfiança en la paraula de la víctima i fins la seva culpabilització amb la idea que alguna cosa haurà fet perquè li hagi passat allò que diu haver patit. Ni tan sols importa que, com és el cas, no vulguis cobrar cap indemnització: molts (i moltes) no et creuen. Jo em pregunto si es creuen més un home que ha donat cinc versions diferents dels fets. Es diu: denúncia l’agressió sexual. Aquesta absolució no convida precisament a fer-ho. I això fa mal.