La participació del Girona en la lliga de campions ja té el seu testimoni físic a la Rambla, amb una placa impulsada per la federació de penyes que fa costat a la de la fundació del club, el 1930, i la d’una altra fita històrica, l’ascens a primera divisió, el 2017. “Espero poder-ho celebrar amb una placa més”, deia amb el seu to simpàtic habitual Míchel. La realitat, assumida pel mateix tècnic, pel director esportiu, pel president i per tothom a Montilivi, és que el Girona té ara la necessitat d’espolsar-se els fantasmes. Allò que, en funció de la percepció de cada aficionat, es pot qualificar d’inquietud, ansietat, por, neguit o, per als més esverats, pànic. Graus de preocupació que avui poden quedar molt accentuats o, a l’altre extrem, atenuats. Perquè la visita de l’Alavés té tota la pinta de marcar un punt i a part. És la cruïlla del Girona, que té l’oportunitat d’agafar molta tranquil·litat però també el risc d’embolicar-se i veure’s abocat, ja sense subterfugis, a la lluita per eludir el descens, tot un daltabaix per a l’equip que ha visitat el Parc dels Prínceps i San Siro.

Les expectatives pesen molt. Les de l’entorn, sí, però també les de dins. Perquè per més que el discurs que la consolidació a primera divisió durant uns quants anys és més important per a la bona salut del club que les presències a Europa –realitat indiscutible–, el propòsit en la temporada històrica de l’estrena continental no era pas només continuar a la màxima categoria. De ningú. Tan cert és que els futbolistes que van marxar a l’estiu eren fonamentals, amb un rendiment inabastable per qui arribés per substituir-los, com que el club va fer inversions fortes, en un marc desconegut de tenir una capacitat econòmica per anar al mercat a l’abast de pocs altres clubs. No és allò que marxen els bons, fem diners, els guardem i deixem l’equip despullat. El problema és que no han sortit bé. Especialment a la punta d’atac, on entre trobar a faltar Dovbyk, previsible, i haver de preguntar-nos si Stuani pot jugar més minuts perquè és l’únic capaç de generar amenaça, hi va un bon tros.

El Girona no ha acabat de transmetre el que vol Míchel, que a les sales de premsa se’n fa màxim responsable. Li falta la fluïdesa, l’alegria, la capacitat de veure’s dominador, de ser agressiu, anar endavant amb energia i aclaparar el rival que la temporada passada enamorava els gironins i impactava tothom, i que aquesta hem vist només en ocasions comptades, com en les visites de l’Osasuna i l’Espanyol a Montilivi. I en un context incòmode, tampoc s’hi detecta un lideratge a la gespa que corregeixi mancances o contagiï esperit. Tot això no s’arreglarà de cop i volta. Tampoc és imprescindible. Arribats en aquest punt, la prioritat és no prendre mal de debò. I avui al migdia hi ha una cita capital a Montilivi. No n’hi haurà per col·locar una altra placa a la volta de l’antic cafè Norat, però encarrilar la continuïtat a primera és vital.