La constància

Cada temporada és un nou inici i, siguin amb molts canvis o amb pocs, mentalment un equip pot ser capaç de formatejar el seu disc dur i deixar enrere un any horrorós per enllaçar amb un de gloriós. Perquè l’esport va més enllà del físic i de l’estratègia. L’efecte psicològic i les emocions també hi juguen un paper molt important i aquell equip derrotat pot canviar com un mitjó en el moment menys esperat. N’hi ha un munt d’exemples i segurament l’Uni Girona n’és un d’ells. Després d’un parell de temporades certament decebedores, enguany l’equip ha fet un gir de 360 graus. Cert que la renovació interna ha estat molt important, amb les complicacions que això suposa. Però s’ha sabut donar la volta a unes dinàmiques negatives, a unes sensacions de pèrdua de competitivitat, pràcticament de fi de cicle. I per això aquest diumenge té a l’abast una fita que segurament era inimaginable quan la temporada va arrencar: assegurar-se la primera posició de la lliga regular i, per tant, segellar el bitllet per disputar la propera Eurolliga. Paraules majors, sense cap dubte.

En un moment en què encara hi ha el títol de lliga en joc i que també ja s’han viscut algunes decepcions –com a l’Eurocup o a la Copa– es poden començar a fer valoracions d’aquesta nova etapa. I havent perdut la possibilitat de sumar dos títols, i amb la incògnita de què passarà amb el tercer en disputa, crec que és indiscutible que l’Uni ha fet un pas endavant. I, amb tot el sacrifici i esforç soto voce que això suposa, pot començar a donar la temporada per molt bona. Algú pensarà que encara és molt agosarat fer extrapolacions d’aquest tipus. Però és que, en el cas de l’Uni, enguany l’objectiu primordial era molt clar: recuperar sensacions, recuperar orgull, recuperar dinàmiques. I, a partir d’aquí, construir la resta. I és palpable que aquestes prioritats intangibles s’han aconseguit. I no només això, s’han mantingut al llarg d’aquests mesos. Perquè la inestabilitat era una altra de les debilitats de l’etapa anterior. Aquella muntanya russa que t’impedia predir quin Uni et trobaries aquell dia a la pista. Ara no, la constància i l’equilibri de joc han estat un continu. I ha estat així, malgrat s’hagin escolat dos títols entres les mans, encara que pugui semblar una contradicció. S’han trobat pedres pel camí que han fet ensopegar però l’equip sempre ha portat una direcció. No ha estat perfecte però s’ha estat allà on tocava en els moments decisoris. Allò que parlàvem al principi de la temporada, que al final sempre et pot sortir creu però cal ser-hi. I, abans, l’Uni no sempre hi era.

Diumenge, doncs, Fontajau pot ser una festa. Es pot aconseguir el premi a la constància, a la regularitat. No és un mal títol, encara que no siguin dels que després consten a les hemeroteques. Tot al contrari, en el cas de l’Uni és un reconeixement a l’esforç i al picar pedra, de les que estan a la pista i dels que estan als despatxos. Un premi a la fe, a l’entrega i al seguir treballant quan no et donen copets a l’esquena. Veurem si és factible celebrar aquesta festa a Fontajau. Si no fos així, quedarà una altra oportunitat. Però seria bonic que fos a casa, amb l’afició. Seria tancar el cercle. Seria la primera vegada que les gironines podran quedar al capdavant de la lliga regular. Una fita mai aconseguida. Una fita extremadament difícil. Ho era abans i enguany encara s’assumia amb més dificultat, per la motxilla que es portava a sobre i pels candidats que hi optaven. I l’efecte de cara al play-off seria realment important.