Alex Ovechkin, la llegenda que ja era
L’esport necessita astres a qui venerar, és així. Assumint, doncs, que aquesta és una realitat sobre la qual hi ha poc o res a dir, si el que es vol és barrinar, millor fer-ho debatent sobre com s’arriben a construir aquests mites de calça curta que poblen el nostre imaginari col·lectiu. Perquè, per exemple, hi ha certs jugadors que assoleixen una categoria propera –o equiparable– a la de l’ídol no tant per les seves virtuts en un terreny de joc, sinó pel seu carisma a l’hora de connectar amb l’afeccionat mitjà. Per no prendre mal posant noms a la cosa, vindria a ser com aquell migcampista de brega que tots tenim al cap i que s’acostuma a endur aplaudiments tancats cada cop que fa un esprint del tot inútil per mirar de recuperar una pilota que, inevitablement, es perdrà per la línia de banda. Esdevenir, però, una estrella ja és un altra cosa. Perquè només amb actitud no n’hi ha prou. Cal talent, i si al que un aspira és a ser recordat com una llegenda, a això s’hi han de sumar gestes en forma de títols, rècords o premis individuals. El club dels escollits han de ser necessàriament exigent per definició.
Alex Ovechkin possiblement ja era un mite del hoquei gel abans de diumenge. Amb una testa canosa que revela que ja no estem parlant precisament d’un debutant, aquest extrem rus dels Washington Capitals de 40 anys, 1,90 d’alçada i més de 100 quilos ha estat, i encara és, un dels canoners més implacables de l’NHL, la lliga professional dels Estats Units. Perquè si cal triar una imatge, només una, que defineixi per si sola què ha estat Ovi com a jugador, indiscutiblement la que ens ve al cap és la del seu llançament des de mitjana distància a passada d’un company foradant la porteria rival. Perquè de gols així, n’ha fet a cabassos. El que va marcar diumenge contra els Islanders a 12 minuts i 34 segons del final del segon temps, també va ser així. I aquest serà el gol de la seva vida. Amb aquest, en sumava fins a 895 en 1.487 partits a l’NHL i això suposava poc menys que trencar un rècord que semblava absolutament impossible ni tan sols d’olorar en l’hoquei gel, els 894 que ostentava Wayne Gretzky amb el mateix nombre exacte d’enfrontaments. Meravellosa casualitat. Per fer-nos una idea de la proesa, només dues dades: la marca de Gretzky ha estat imbatuda durant més de 30 anys, i superava en més de 90 gols la de Gordie Howe, el fins fa res el segon en aquest rànquing històric. Ara sí, doncs, que no hi ha discussió possible: Ovechkin ja és llegendari.
Ara bé, que l’èpica del moment no ens faci caure tampoc en la hipèrbole. El que ha aconseguit el jugador rus és una autèntica barbaritat que acredita que la seva haurà estat una carrera d’una regularitat majestuosa en termes d’excel·lència. Tanmateix, malgrat que el rècord ja no és seu, Gretzky continuarà sent el més gran, i sense massa discussió, d’aquest esport. Perquè ell va ser qui el va revolucionar a còpia de tècnica, velocitat i visió de joc com a assistent. Dit molt resumit, The Great One va ser un esportista molt més coral i total, mentre que Ovi és més aviat tir, potència i, és clar, gol. Sigui com sigui, reverència per a un i l’altre. Si adorem el vertigen de l’NHL, també és una mica, o molt, gràcies a ells. Perquè com a ídols, són titànics.
