L’esport neces­sita astres a qui vene­rar, és així. Assu­mint, doncs, que aquesta és una rea­li­tat sobre la qual hi ha poc o res a dir, si el que es vol és bar­ri­nar, millor fer-ho deba­tent sobre com s’arri­ben a cons­truir aquests mites de calça curta que poblen el nos­tre ima­gi­nari col·lec­tiu. Perquè, per exem­ple, hi ha certs juga­dors que asso­lei­xen una cate­go­ria pro­pera –o equi­pa­ra­ble– a la de l’ídol no tant per les seves vir­tuts en un ter­reny de joc, sinó pel seu carisma a l’hora de con­nec­tar amb l’afec­ci­o­nat mitjà. Per no pren­dre mal posant noms a la cosa, vin­dria a ser com aquell mig­cam­pista de brega que tots tenim al cap i que s’acos­tuma a endur aplau­di­ments tan­cats cada cop que fa un esprint del tot inútil per mirar de recu­pe­rar una pilota que, ine­vi­ta­ble­ment, es perdrà per la línia de banda. Esde­ve­nir, però, una estre­lla ja és un altra cosa. Perquè només amb acti­tud no n’hi ha prou. Cal talent, i si al que un aspira és a ser recor­dat com una lle­genda, a això s’hi han de sumar ges­tes en forma de títols, rècords o pre­mis indi­vi­du­als. El club dels esco­llits han de ser necessària­ment exi­gent per defi­nició.

Alex Ovechkin pos­si­ble­ment ja era un mite del hoquei gel abans de diu­menge. Amb una testa canosa que revela que ja no estem par­lant pre­ci­sa­ment d’un debu­tant, aquest extrem rus dels Was­hing­ton Capi­tals de 40 anys, 1,90 d’alçada i més de 100 qui­los ha estat, i encara és, un dels cano­ners més impla­ca­bles de l’NHL, la lliga pro­fes­si­o­nal dels Estats Units. Perquè si cal triar una imatge, només una, que defi­neixi per si sola què ha estat Ovi com a juga­dor, indis­cu­ti­ble­ment la que ens ve al cap és la del seu llançament des de mit­jana distància a pas­sada d’un com­pany fora­dant la por­te­ria rival. Perquè de gols així, n’ha fet a cabas­sos. El que va mar­car diu­menge con­tra els Islan­ders a 12 minuts i 34 segons del final del segon temps, també va ser així. I aquest serà el gol de la seva vida. Amb aquest, en sumava fins a 895 en 1.487 par­tits a l’NHL i això supo­sava poc menys que tren­car un rècord que sem­blava abso­lu­ta­ment impos­si­ble ni tan sols d’olo­rar en l’hoquei gel, els 894 que osten­tava Wayne Gretzky amb el mateix nom­bre exacte d’enfron­ta­ments. Mera­ve­llosa casu­a­li­tat. Per fer-nos una idea de la pro­esa, només dues dades: la marca de Gretzky ha estat imba­tuda durant més de 30 anys, i superava en més de 90 gols la de Gor­die Howe, el fins fa res el segon en aquest rànquing històric. Ara sí, doncs, que no hi ha dis­cussió pos­si­ble: Ovechkin ja és lle­gen­dari.

Ara bé, que l’èpica del moment no ens faci caure tam­poc en la hipèrbole. El que ha acon­se­guit el juga­dor rus és una autèntica bar­ba­ri­tat que acre­dita que la seva haurà estat una car­rera d’una regu­la­ri­tat majes­tu­osa en ter­mes d’excel·lència. Tan­ma­teix, mal­grat que el rècord ja no és seu, Gretzky con­ti­nuarà sent el més gran, i sense massa dis­cussió, d’aquest esport. Perquè ell va ser qui el va revo­lu­ci­o­nar a còpia de tècnica, velo­ci­tat i visió de joc com a assis­tent. Dit molt resu­mit, The Great One va ser un espor­tista molt més coral i total, men­tre que Ovi és més aviat tir, potència i, és clar, gol. Sigui com sigui, reverència per a un i l’altre. Si ado­rem el ver­ti­gen de l’NHL, també és una mica, o molt, gràcies a ells. Perquè com a ídols, són titànics.