Diuen que sense pressupostos no hi ha polítiques i la flamant novetat de l’executiu del PSC, la conselleria d’Esports que comanda Berni Álvarez, podria semblar-ne l’exemple. Amb els comptes prorrogats, zero (perquè la conselleria no existia) multiplicat per un milió és zero, i el potencial de tenir cadira, veu i vot en l’executiu queda neutralitzat quan cal recórrer a suplements de crèdit per a qualsevol iniciativa. Tampoc és que l’esport català hagi quedat paralitzat: la secretaria general ja existia i operava, té pressupost –prorrogat, és clar–, però, en tot cas, el salt de qualitat de l’esport amb l’ascens al primer nivell del govern ha quedat ajornat.

L’excepcionalitat també va per una altra banda. Si no es pot afirmar que sense pressupost no hi hagi política és perquè tampoc passa per alt que en una de les adjudicacions de tornejos per al 2026, la copa de bàsquet femení, la Federació Espanyola de Bàsquet (FEB) hagi optat per Tarragona. No cal fer complexos sil·logismes per associar la figura del conseller –exregidor socialista de Tarragona, exjugador professional de bàsquet i exentrenador de l’equip referencial del la ciutat, el CBT– amb el color polític coincident a Tarragona, la Generalitat i el govern estatal i arribar a la conclusió correcta.

La crítica política sempre es pot fer, però, partint de l’obvietat que el PSC no és un partit independentista, no sobta que la seva política esportiva escombri cap a casa. Per tant, que la copa femenina –i la masculina el 2023, a Badalona amb Garcia Albiol movent fils–, la Vuelta i unes quantes competicions de bandera espanyola hagin tornat a Catalunya no hauria de veure’s com una notícia bomba. És un element més de la normalització –eufemisme d’espanyolització– de Catalunya o un intent de reconquesta, vist des d’una altra perspectiva.

L’última copa femenina s’havia disputat a Girona la primavera del 2017, amb Carles Puigdemont a la Generalitat i Marta Madrenas a l’alcaldia. Temps d’operacions Catalunya però encara no de repressió crua com la dels volts i després de l’1-O. Enmig de l’aparent incongruència, l’element diferencial era que Girona no només tenia (i té) un equip en la màxima categoria del bàsquet femení, sinó que disputa totes les copes amb possibilitat de guanyar-les. No és el cas de Tarragona, que té el seu equip femení de més alt nivell (el TGN) jugant a Supercopa de Catalunya sense possibilitats de pujar a Lliga Femenina 2, la tercera categoria estatal, en la qual militen vuit equips catalans. Per sobre n’hi ha cinc més. Segona escombrada cap a casa... cap a Tarragona en aquest cas.

Amb José Luis Sáez –condemnat a presó per apropiació indeguda– al capdavant, la FEB va concedir per últim cop una seu sense equip representant la ciutat o l’àrea metropolitana (2008 a Sevilla, la ciutat de Sáez, quines casualitats...) Tarragona pot al·legar que es vol impulsar el bàsquet femení en una ciutat on ha arrelat poc, un propòsit que tindria un sentit si aquesta copa fos una acció més d’un pla de promoció ambiciós. De moment, tot fa pensar que la utilitat de ser-ne seu haurà estat mobilitzar 700.000 euros de la Generalitat per acabar la grada del palau d’esports Catalunya, un pavelló pensat per als Jocs del Mediterrani del 2017 i que no es va rematar ni amb l’ajornament d’un any d’aquella cita. Ara es volen afegir 1.900 seients als 2.314 inicials i arribar als 5.000 amb butaques eventuals. Un aforament que no faria por omplir a cap ciutat amb equip representant; tot un repte per a Tarragona.