“Revoquem íntegrament la sentència dictada en la instància. Hem d’absoldre i absolem Secundino del delicte d’agressió sexual del qual era acusat. Es deixen sense efecte les mesures cautelars adoptades.” I tot seguit, l’incendi.

Immediatament després de conèixer-se la sentència número 109/2025 de la secció d’apel·lació de la sala civil i penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre el recurs d’apel·lació contra la sentència 279/24 del jutjat d’instrucció 15 de Barcelona, hi va haver qui va treure foc pels queixals en sentir la notícia que el tal Secundino –un home amb la doble nacionalitat brasilera i espanyola i contractes futbolístics, com el protegeix formalment la judicatura– podia sortir de la presó com si tal cosa. Altres, al cap d’una estona, no pas gaire, esbombaven opinions una mica més fundades després de llegir-la si més no en diagonal per les presses informatives i encenien el debat d’una sentència que capgirava del tot la primera, que havia calmat una mica els ànims. Una mica, tan sols, perquè l’advocada de Rafaela –que és el nom amb què la justícia resguarda la dona de l’acusació particular– de seguida va dir que apel·laria contra la condemna, per curta; igualment com ho faria la defensa, per excessiva. I si aleshores aquella sentència, i ja em perdonaran, va semblar que reduïa el foc a les brases, no hi ha cap dubte que aquesta d’ara les ha avivades de tal manera que fa la impressió que en la relació entre sexes primer calgui escatir, cada membre, si les ofega o si les venta.

L’endemà d’aquesta segona sentència revocadora, un article de la periodista Tura Soler, ben experimentada en afers penals, a la mateixa casa editora d’aquestes ratlles que vostès amablement llegeixen, allunyava el foc d’encenalls de l’apriorisme masclista quan explicava que la sentència venia avalada per la unanimitat d’un tribunal format majoritàriament per magistrades, en concretava el caliu jurídic –la preeminència de l’acusació o de la presumpció d’innocència– per deixar anar, al final de l’article, una columna de fum altament significativa: les paraules d’un expresident d’audiència vantant-se de poder redactar dues sentències sobre el mateix cas completament contràries i inapel·lables. Vet aquí l’eix vertical de la judicatura.

Al cap de dos dies, a la Directa, Marisa Fernández Gálvez, advocada especialitzada en violències masclistes i membre de Dones Juristes, en una altra anàlisi foguejada on la immediatesa crema somorta, després de l’esclat inicial d’“indignació i ràbia en sentir la notícia”, d’acusar el tribunal d’ignorar “l’impacte de la violència sexual sobre les dones” i de demanar “una reflexió profunda sobre el sistema penal”, no solament reconeixia la sentència com a “pulcra, tècnica, docta, freda, neutra” sinó que destacava que “desestima un a un tots els motius d’impugnació de les acusacions i part dels de la defensa amb destresa jurídica, jurisprudència abundant i un llenguatge jurídic poc comprensible per a la majoria de la població”, però li retreia que “a penes es fa referència al consentiment” i argüia que la llei del “només sí és sí” supera la visió processal de “centrar-se en els mitjans comissius de l’agressió” [mitjans físics, econòmics o psicològics, incloses les amenaces, les intimidacions i les coaccions, segons l’advocada penalista Marina Roig Altozano a l’Anàlisi dels delictes que poden tenir la consideració de violència masclista, publicat pel Consell de l’Advocacia] “per centrar la prova en la manca de consentiment”. I heus aquí l’horitzó de la porteria.

A partir de les referències donades al capdamunt d’aquestes ratlles, vostès poden llegir lliurement i segons el seu coneixement i consciència les 43 pàgines de la sentència al web del Consejo General del Poder Judicial i resoldre si la informació que en reben els ha de fer acostar una galleda o un llumí a la foguera pública; o, el que és el mateix, decidir si aquest gol a l’escaire judicial els inflama com una torxa victoriosa o els crema en el forn de la derrota.