Una valuosa pèrdua de temps
Traslladar-se del glamur de la lliga de campions a l’orgullo pepinero de Butarque no és fàcil. És molt més que un viatge d’una hora d’avió, és un viatge a un altre temps i un altre espai. És venir d’una exhibició de futbol de primer nivell a endinsar-se en una guerra de guerrilles en què el que importa menys és jugar a futbol. No és senzill mentalment ni futbolísticament. El Barça ja sabia el que es trobaria perquè ja s’ho va trobar a Montjuïc, i li va anar malament. Va perdre injustament, però va perdre. I no perquè no intentés jugar a futbol ni persistís en l’intent, sinó perquè el pla del Leganés va funcionar. Una estratègia defensiva ben planificada, un gol en un llançament de córner i perdre tot el temps possible, tot el temps del món i més.
Hansi Flick i els seus jugadors sabien que el partit d’ahir seria així. Fins i tot l’afició blaugrana sabia que seria així i que no es podia vendre la pell de l’os abans de caçar-lo, a pesar que contenir l’eufòria en la setmana del 7-0 (3-0 dimarts i 4-0 dimecres) podria semblar un impossible. Per a la contenció de les emocions també és decisiu el paper de Flick. El tècnic alemany no només ha convençut els seus jugadors perquè juguin com vol, també té l’entorn sota control. Des de la sala de premsa és el dic de contenció de l’eufòria i alhora el dosificador de l’optimisme. Sota aquesta continguda i germànica administració de les emocions, el barcelonisme viu el present amb sana il·lusió i veu el futur amb més ambició que triomfalisme. En definitiva, equip i afició estaven preparats per baixar de la glòria del 4-0 a la mina de Butarque.
Ja des de l’alineació, Flick va deixar clar que el partit era important i que costaria guanyar-lo. Va fer només dos canvis sobre l’alineació titular: van entrar Èric per De Jong i Araujo per Cubarsí. La idea era marcar aviat per estripar el guió de partit de Borja Jiménez, i el Barça va trobar escletxes i profunditat perquè en només tres minuts Lamine Yamal i Raphinha van centrar des de la línia de fons. Falsa alarma. El Leganés es va aposentar i va convertir el seu 4-5-1 en una muralla. La pilota era quasi sempre del Barça i el davanter local se centrava a pressionar Íñigo i no Araujo per ser més selectiu a l’hora de frustrar una bona sortida de pilota del Barça. I la línia de cinc següent sempre tenia un jugador disponible per saltar a incomodar el jugador blaugrana que tingués la pilota als peus. Així, els locals van evitar una bona circulació de pilota i qualsevol passada en profunditat dels visitants. Per completar el sistema defensiu, Jiménez va encomanar als seus homes que no sortissin jugant sinó a pilotades llargues, per evitar pèrdues de pilota a prop de Dimitrovic. Sabien que, defensant així, amb tan sols un córner en podrien fer prou, com havia passat a Montjuïc. Però per fer-ho més feixuc, cada cinc minuts un jugador del Leganés es passava dos minuts a terra queixant-se de dolor tant si els havien tocat com si no (curiosament, després del 0-1 cap més jugador local va tenir mal). La primera part, així, va acabar sent una pèrdua de temps. Més per al Barça, que volia guanyar.
Flick, com tantes vegades, va prendre decisions a la mitja part. Va entrar De Jong per Araujo. Perquè la qüestió no era d’intensitat, sinó de precisió. I sí, dos minuts després, la centrada de Gerard Martín era tan precisa que va acabar en autogol per evitar el gol fet de Lewandowski. Arribar al final amb el 0-1 tampoc no va ser fàcil. Per sort, els blaugrana van ser precisos en defensa malgrat que van perdre la precisió en atac. No van sentenciar per això. Fermín va signar una jugada de gol que podria haver signat el Dani Olmo més en forma i Lamine i companyia tampoc van saber batre Dimitrovic. Però l’esforç de saber jugar un partit tan incòmode va valer la pena. La victòria a Butarque llueix menys que l’exhibició de dimecres però val el seu pes en or. I els altres, que corrin al darrere.
