Fe en la resurrecció
Som al bell mig de la Setmana Santa, on recordem la Passió i mort de Jesucrist. És el moment de l’any que per als catòlics és gairebé tan important com el Nadal i per als cristians ortodoxos encara ho és més. Segons l’Evangeli, Jesucrist va arrossegar la seva creu pel mont Calvari, va morir crucificat i tres dies després va ressuscitar.
El Girona fa setmanes que arrossega la seva creu en una segona volta de la lliga que sembla tan llarga, penosa i difícil com pujar al Calvari. I, encara que no estigui del tot mort, cal que ressusciti abans no sigui massa tard. No s’ha de perdre la paciència, cal confiar, cal tenir fe. Els que han dut el Girona FC als moments més gloriosos de la seva història s’han guanyat el crèdit i la confiança, encara que ara les coses vagin malament.
En la primera volta de la lliga la cosa va anar prou bé i en la Champions es van competir la majoria de partits, amb moltes derrotes per la mínima en estadis on s’han escrit pàgines glorioses de nits de futbol europeu. En la segona volta, en canvi, el Girona baixa pel pedregar i no sembla que hi hagi res que l’aturi. Com ens recordava ahir aquest diari, en aquesta segona volta el Girona és el segon pitjor equip de la lliga.
En les últimes temporades el Girona havia brillat, i això va fer que altres equips se n’enduguessin els millors jugadors. Dovbyk, Savio, Yan Couto i Aleix Garcia van seguir el camí que abans ja havien fet Taty Castellanos, Oriol Romeu i Rodrigo Riquelme, entre molts altres. Segurament el canvi més important d’aquesta temporada respecte a les anteriors és que els que han vingut no han sigut millors que els que han marxat.
S’han fitxat dos davanters centre que no han aportat els gols que qualsevol equip necessita. Stuani ha fet més gols entrant gairebé sempre de suplent que no pas qualsevol dels dos davanters centre purs que en teoria van ser fitxats per fer gols. Però el problema més greu no són els números, que sempre són importants però mai no ho expliquen tot. El més preocupant són les sensacions. Els centrals de l’equip rival viuen massa tranquils la major part del partit, fins que entra l’uruguaià i ja aconsegueix rematar de cap la primera centrada. A part de rematar i marcar, molesta, fa faltes, xerra i posa nerviosos els centrals i el porter. És el mínim que s’ha de demanar a un davanter centre, a banda de marcar algun gol.
Però més enllà dels 9, tampoc hi ha cap altre jugador fitxat aquest any que hagi marcat la diferència. N’hi ha que ho han fet millor que d’altres, però cap ha destacat ni ha superat el que ja hi havia a la plantilla. Feia molts anys que la secretaria tècnica encertava la majoria de fitxatges. Paradoxalment, l’any en què s’han gastat més diners en fitxatges, és quan menys han funcionat.
No tot està perdut. El Girona encara té coixí respecte al descens, però si no vol baixar, dels set partits que falten, segurament caldrà guanyar-ne dos, i potser tres, depenent del que facin els altres equips.
Hi ha molts aficionats que ja tornen a veure fantasmes de temporades passades, però ara no és moment de lamentar-se sinó d’animar l’equip i fer costat a l’entrenador que ha dut el Girona on mai havia arribat. Aquest dilluns de Pasqua hi torna a haver una oportunitat per tenir fe i creure que després del calvari de la segona volta vindrà la resurrecció i el Girona FC continuarà al paradís de primera divisió.
