Som al bell mig de la Set­mana Santa, on recor­dem la Passió i mort de Jesu­crist. És el moment de l’any que per als catòlics és gai­rebé tan impor­tant com el Nadal i per als cris­ti­ans orto­do­xos encara ho és més. Segons l’Evan­geli, Jesu­crist va arros­se­gar la seva creu pel mont Cal­vari, va morir cru­ci­fi­cat i tres dies després va res­sus­ci­tar.

El Girona fa set­ma­nes que arros­sega la seva creu en una segona volta de la lliga que sem­bla tan llarga, penosa i difícil com pujar al Cal­vari. I, encara que no esti­gui del tot mort, cal que res­sus­citi abans no sigui massa tard. No s’ha de per­dre la paciència, cal con­fiar, cal tenir fe. Els que han dut el Girona FC als moments més glo­ri­o­sos de la seva història s’han gua­nyat el crèdit i la con­fiança, encara que ara les coses vagin mala­ment.

En la pri­mera volta de la lliga la cosa va anar prou bé i en la Cham­pi­ons es van com­pe­tir la majo­ria de par­tits, amb mol­tes der­ro­tes per la mínima en esta­dis on s’han escrit pàgines glo­ri­o­ses de nits de fut­bol euro­peu. En la segona volta, en canvi, el Girona baixa pel pedre­gar i no sem­bla que hi hagi res que l’aturi. Com ens recor­dava ahir aquest diari, en aquesta segona volta el Girona és el segon pit­jor equip de la lliga.

En les últi­mes tem­po­ra­des el Girona havia bri­llat, i això va fer que altres equips se n’endu­gues­sin els millors juga­dors. Dovbyk, Savio, Yan Couto i Aleix Gar­cia van seguir el camí que abans ja havien fet Taty Cas­te­lla­nos, Oriol Romeu i Rodrigo Riquelme, entre molts altres. Segu­ra­ment el canvi més impor­tant d’aquesta tem­po­rada res­pecte a les ante­ri­ors és que els que han vin­gut no han sigut millors que els que han mar­xat.

S’han fit­xat dos davan­ters cen­tre que no han apor­tat els gols que qual­se­vol equip neces­sita. Stu­ani ha fet més gols entrant gai­rebé sem­pre de suplent que no pas qual­se­vol dels dos davan­ters cen­tre purs que en teo­ria van ser fit­xats per fer gols. Però el pro­blema més greu no són els números, que sem­pre són impor­tants però mai no ho expli­quen tot. El més pre­o­cu­pant són les sen­sa­ci­ons. Els cen­trals de l’equip rival viuen massa tran­quils la major part del par­tit, fins que entra l’uru­guaià i ja acon­se­gueix rema­tar de cap la pri­mera cen­trada. A part de rema­tar i mar­car, molesta, fa fal­tes, xerra i posa ner­vi­o­sos els cen­trals i el por­ter. És el mínim que s’ha de dema­nar a un davan­ter cen­tre, a banda de mar­car algun gol.

Però més enllà dels 9, tam­poc hi ha cap altre juga­dor fit­xat aquest any que hagi mar­cat la diferència. N’hi ha que ho han fet millor que d’altres, però cap ha des­ta­cat ni ha superat el que ja hi havia a la plan­ti­lla. Feia molts anys que la secre­ta­ria tècnica encer­tava la majo­ria de fit­xat­ges. Para­do­xal­ment, l’any en què s’han gas­tat més diners en fit­xat­ges, és quan menys han fun­ci­o­nat.

No tot està per­dut. El Girona encara té coixí res­pecte al des­cens, però si no vol bai­xar, dels set par­tits que fal­ten, segu­ra­ment caldrà gua­nyar-ne dos, i pot­ser tres, depe­nent del que facin els altres equips.

Hi ha molts afi­ci­o­nats que ja tor­nen a veure fan­tas­mes de tem­po­ra­des pas­sa­des, però ara no és moment de lamen­tar-se sinó d’ani­mar l’equip i fer cos­tat a l’entre­na­dor que ha dut el Girona on mai havia arri­bat. Aquest dilluns de Pas­qua hi torna a haver una opor­tu­ni­tat per tenir fe i creure que després del cal­vari de la segona volta vindrà la resur­recció i el Girona FC con­ti­nuarà al paradís de pri­mera divisió.