L’ombra d’Eusebio és allargada. El segon any del Girona a primera divisió, l’equip va fer una bona primera volta i semblava que tenia mig feta la salvació. Es va baixar. El club va confiar en Eusebio fins al final i no hi va haver manera de trencar el malefici. Es va baixar i el Girona va necessitar tres play-offs d’ascens per tornar a la màxima categoria amb Míchel a la banqueta. L’entrenador de Vallecas ha estat la gran figura d’aquest equip en un tàndem d’èxit amb Quique Cárcel en la direcció esportiva. El primer any després de la tornada a primera, el Girona va il·lusionar, enamorant pel seu joc valent i lluitant fins al final per ser a Europa. La temporada passada va ser d’èxtasi. Tercer en la lliga i classificats per a la Champions. Però sobretot amb un joc que va meravellar. Tots els astres es van alinear i el nom de Míchel es va consolidar a Europa com un dels grans entrenadors de futur. Ho continua sent. Però aquesta temporada, cal dir-ho, les coses no han anat bé i les expectatives no s’han acomplert. Vaig ser dels que a començament de temporada deien que amb 42 punts fets ben aviat em conformava. Altres pensaven en la Champions, i sempre recordo la màxima que hi ha clubs que quan somien en Europa s’acaben despertant a segona.

El cert és que la primera volta va anar bé. No es va jugar com l’any passat, tothom veia que els fitxatges no responien a les expectatives creades, però s’anaven sumant punts. Faltava el gran cervell al mig del camp, el lateral brasiler que va créixer amb el cap pintat de rosa, l’extrem brasiler que va meravellar i que va ser el gran descobriment de la temporada al món i el golejador que va ser Pichichi. Però ja sabíem que no hi serien ni Yan Couto, ni Aleix Garcia, ni Savinho ni Dovbyk. I al Girona aquesta temporada li falta gol. L’any passat si li marcaven, es confiava que el Girona marcaria més gols que el rival. Aquesta temporada no és així. Es va fitxar gent amb la voluntat que fes un pas endavant: Abel Ruiz, Miovski, Asprilla sobretot, Francés, Gabriel Misehovy, Van de Beek, Krejcí. I va tornar Oriol Romeu. I va fitxar Danjuma. I a l’hivern, Arthur Melo. No ha anat com s’esperava. Es va competir a Europa, però en la lliga a l’equip li han tremolat massa les cames.

La segona volta és nefasta. I sort dels punts de la primera. El Girona ha sumat sis punts, la victòria amb el Las Palmas i els empats a Cornellà-el Prat i contra el Celta i el València. I a Girona es parla massa d’Eusebio i massa poc de Míchel. Ara és l’hora que l’afició hauria de confiar o li haurien de tremolar les cames. I temo que a massa gent li tremolen les cames. Massa Eusebio. Potser caldria parlar de Míchel i esperar que sàpiga trobar el que fa falta per sumar ben aviat els punts necessaris per a la salvació. Dilluns contra el Betis comença un final de temporada de por, que continua dijous vinent a Leganés. Aquests dos partits marcaran l’esdevenidor. S’ha de sumar com sigui i, coneixent Míchel, ho intentarà fer amb els seus arguments futbolístics. Després queden Mallorca, Vila-real i Atlético de Madrid a casa, i Valladolid i Real Sociedad a fora. No són partits fàcils, cap, ni tan sols el de Valladolid. Però és la realitat que hi ha. I s’han acabat les excuses. Són 21 punts en joc i en calen 8 per assegurar. Millor ser al lloc del Girona que no al del Las Palmas, Leganés i Alavés, però el Girona i la seva gent han de decidir si aposten per l’equip i Míchel, i hi confien, o prefereixen que els continuïn tremolant les cames.