Benvolgut Míchel, suposo que tens massa feina per llegir aquesta carta, però, tot i això, he decidit escriure-la. Diumenge, vaig escoltar la teva roda de premsa des del cotxe, tornant de Pamplona. Vaig notar tristesa i cansament. Normal, després d’èxits rotunds, ningú, i menys encara tu, s’esperava trobar-se en aquesta situació. Sap greu veure’t així, veure com, setmana a setmana, dones la cara pel club i veure com carregues amb tota la pressió i la crítica. Haig de dir que el que més m’agrada de la teva personalitat és que mai t’amagues, sempre et poses al davant per parar els cops i assumeixes tota la responsabilitat i la culpa, encara que tots sabem que no la tens.

Al final del partit, quan vau venir a saludar els aficionats desplaçats, em desesperava pensant que la història es repetia. En aquell moment, un bon amic, en Sergi, em va dir en un missatge: “Confiança, el mister us traurà d’aquí.” I va ser allà, a la part alta del Sadar, quan vaig decidir que amb tu fins al final. Ens has tret de segona, has dirigit els millors Girona de la història, ens has fet jugar com els grans i, per sobre de tot, ets un dels nostres.

Tens tota la raó quan dius que no sortirem d’aquí jugant d’una altra manera. La teva manera de jugar és la meva i la que m’ha fet l’home més feliç del món a les grades de Montilivi. Només espero que tots et seguim i que els jugadors et creguin i lluitin per cada pilota i cada duel com si fos l’últim. A les bones i a les males, amb tu sempre, Míchel.