Simeone viu de la por raonable del Metropolitano de tornar al drama esportiu que patien abans de la seva arribada, i d’aquesta manera, juga amb un imaginari col·lectiu d’inferioritat creat per si mateix per evadir el judici sobre el seu rendiment real: Classificar-se per la Champions pot semblar una bona notícia per un club que des de la temporada 2019/20 ha gastat 48 milions més amb fitxatges que el Real Madrid i ha guanyat una lliga, cap subcampionat en les altres temporades, ha jugat només una semifinal de copa (la d’aquesta any), i no ha passat de quarts de la Champions (des de la 2016/17).

Per això Simeone té un punt d’engany, de demagògia populista fàcil de despullar, de manipulació emocional d’una afició empresonada pel marc mental creat per qui els va treure de la misèria esportiva: Pensa en petit perquè d’aquesta manera vendrem com a èxits allò que és raonable, com a raonable el fracàs, i com quelcom sobrenatural l’èxit raonable.

Així doncs, qui ha portat l’Atlético a ser un gran d’Europa no vol ser reconegut com a tal perquè el canvi de discurs pot afectar al seu llegat, i aquí és on entra la contradicció entre l’èxit objectiu de la seva gestió i el joc argumental per controlar una massa acrítica pel record dels dies foscos d’irrellevància absoluta: Ha calculat el punt adient perquè la gent es cregui que estan un esglaó per sota quan realment son grans de veritat, i així, qui marca les fronteres mentals de l’afició és qui marca també el judici cap a si mateix.

En definitiva, l’èxit de Simeone ha estat tapar els moments de fracàs concrets des de l’elaboració identitària d’aquells que va treure del pou, o sigui, creant una identitat nova de ser de l’Atlético que es situa en base els paràmetres del seu líder únic. Simeone va fer gran el mateix club que ara el necessita una mica més petit per enaltir la seva figura com entrenador d’èxit.