En l’hora prèvia al par­tit, un cop cone­guda l’ali­ne­ació de Pere Romeu, gene­rava debat la suplència de Clàudia Pina, que tenia un punt de risc i també d’injustícia perquè l’inne­ga­ble ren­di­ment durant tota la tem­po­rada de la valle­sana, màxima gole­ja­dora de la Cham­pi­ons, no li era sufi­ci­ent per tenir un lloc en l’onze. El tècnic, a més de tenir a punt Caro­line Gra­ham Han­sen després d’una indis­po­sició en la vigília, apos­tava al cos­tat esquerre per Salma Para­llu­elo, a qui el club havia fet una pre­pa­ració específica durant mesos que, entre altres efec­tes, havia apro­fi­tat Pina per anar gua­nyant presències i mèrits.

Començava el par­tit, i Alèxia Pute­llas fallava un penal. Mal auguri, des­a­pro­fi­tar una opor­tu­ni­tat immi­llo­ra­ble en una eli­mi­natòria tan potent con­tra tot un Chel­sea. Si el pes­si­misme tingués espai al Johan, ja hi havia motius per lamen­tar que aquest any no. Que si no es pot per­do­nar un penal, que si no té cap sen­tit dei­xar a la ban­queta una juga­dora que manté un idil·li amb el gol, que si això ja no és el que era, que si aquell 1-3 a Montjuïc con­tra el Madrid ja donava pis­tes.

A l’hora de la veri­tat, un altre reci­tal. I, qui ho havia de dir, amb Clàudia Pina i Alèxia de pro­ta­go­nis­tes. La capi­tana, fent mera­ve­lles a l’hora d’assis­tir, pri­mer amb tot el mèrit en la pas­sada a l’espai amb la direcció i força pre­ci­ses a Pajor en l’1-0, i després amb una com­bi­nació màgica, un últim toc de geni, en el 4-1. Pina, entrant en el minut 66 i fent abso­lu­ta­ment de tot. Autora del 2-0 al cap de qua­tre minuts d’haver entrat, va assis­tir Irene Pare­des en el 3-1 i va com­ple­tar la festa mar­cant el quart, per endur-se el player of the match, aquell tro­feu que ens podríem estal­viar però que veiem cada cop més a tot arreu.

El Barça té raons per posar-hi un punt de prudència aquesta set­mana. La més clara, que el Chel­sea, en l’ante­rior eli­mi­natòria, va acon­se­guir un 3-0 –i tots els gols en la pri­mera mei­tat– per aixe­car el 2-0 del Manc­hes­ter City en l’anada. Però, si no hi ha un dal­ta­baix, les blau­grana s’asse­gu­ra­ran l’accés a una altra final de Cham­pi­ons diu­menge a Stam­ford Bridge, al mateix esce­nari on fa un any van acon­se­guir una remun­tada d’impacte per arri­bar a Bil­bao. Lis­boa és més a prop. Com ho va ser fa dos anys Eind­ho­ven. O en fa tres, Torí, tot i que va aca­bar amb der­rota. I en fa qua­tre, Göteborg, on va començar l’idil·li de les blau­grana amb les finals de Cham­pi­ons. El Barça té a tocar la cin­quena final con­se­cu­tiva, un mèrit del qual només pot pre­su­mir l’Olym­pi­que de Lió, que s’entre­veu com a rival, una altra vegada, a Lis­boa. No hi haurà les faci­li­tats del viatge a Bil­bao, i no es podrà arri­bar de cap manera a les matei­xes xifres, però pre­ci­sa­ment per com es va gau­dir, m’estra­nya­ria que bona part dels i les que van ser a San Mamés no comen­ces­sin a bus­car, encara que sigui sense pressió, si hi hau­ria pos­si­bi­li­tats d’arri­bar a Por­tu­gal. Perquè saben que val­dria molt la pena.

És la nor­ma­lit­zació de l’excel·lència. Són els resul­tats, que no es poden obviar ni rela­ti­vit­zar en l’alta com­pe­tició, però és tot el que des­pre­nen Aitana, Alèxia i com­pa­nyia. És la força, l’atracció, l’efecte trans­for­ma­dor, l’interès d’un pro­jecte amb un recor­re­gut tri­om­fal i dura­dor que és, o hau­ria de ser, l’enveja d’altres grans clubs que no s’hi han posat, no hi han cre­gut o no n’han sabut. El Barça té un tre­sor.