Ara les remuntades les fem nosaltres

S i bé és cert que les lli­gues es gua­nyen en els camps d’equips modes­tos on tra­di­ci­o­nal­ment el Barça s’hi havia dei­xat bous i esque­lles, no és menys veri­tat que el par­tit de Montjuïc que va gua­nyar el con­junt blau­grana con­tra el Celta en un dis­sabte de resur­recció èpic és també un d’aquells enfron­ta­ments que mar­quen un cam­pi­o­nat i un estat de con­fiança gene­ra­lit­zada. La impressió, tal com va pas­sar amb l’ensurt al camp del Dort­mund de la Cham­pi­ons, no obs­tant això, és que l’equip arriba més jus­tet física­ment que no estava al tram final i que les rota­ci­ons necessàries es fan cada vegada més com­pli­ca­des de dige­rir. A la bom­bo­nera ale­ma­nya es va tro­bar a fal­tar el maris­cal de camp Íñigo Martínez, amenaçat de tar­geta i que no hau­ria pogut jugar l’anada de les semi­fi­nals con­tra l’Inter, i quan va sor­tir Pedri –el millor mig­cam­pista del món i la pedra angu­lar de l’equip– en el segon temps la bor­rasca es va començar a esvair. Això sí, sort que vam mar­car el quart gol al Lluís Com­panys en l’anada i teníem un matalàs de 4-0. Els pre­ce­dents històrics amb unes quan­tes hòsties recents amb la mà ben oberta i el pes­si­misme congènit innat en la idi­o­sincràsia blau­grana i exten­si­ble també al poble català, van pro­vo­car pànic. Però durant una estona va estar jus­ti­fi­cat fut­bolísti­ca­ment perquè l’equip va sor­tir ador­mit.

Con­tra el perillós i rege­ne­rat Celta –amb el tra­di­ci­o­nal botxí blau­grana Iago Aspas a la ban­queta–que va con­tra­a­ta­car per la dreta com els àngels amb cen­tra­des enve­ri­na­des i va pres­si­o­nar a dalt amb valen­tia pro­vo­cant el caos (1-3), el pano­rama va can­viar quan van entrar al ter­reny de joc Lamine Yamal –també li con­ve­nia seure una mica, la veri­tat–, i Dani Olmo, que quan no està lesi­o­nat és una peça de gran valor, tot i que Fermín està recu­pe­rant el seu nivell. Tot­hom té dret a fallar i els dos cen­trals que han cata­pul­tat el Barça de Flick, Cubarsí i el mateix Íñigo, van come­tre errors gens habi­tu­als que Borja Igle­sias, magnífic sem­pre dins i fora del camp –un fut­bo­lista rara avis que té opinió de les coses i s’exposa–, va pena­lit­zar amb un trio de gols. Un altre fac­tor que remarca que el Barça, que té una plan­ti­lla curta, arriba més just és que Rap­hinha no té l’exu­berància que tenia i se’l veu una mica més apa­gat des de la dar­rera fines­tra FIFA. Tam­poc era nor­mal que man­tingués un to físic i de ren­di­ment tan ele­vat durant tants mesos. Això sí, dins l’engra­natge Barça està més acos­tu­mat a ata­car per l’esquerra, la seva banda anti­na­tu­ral perquè és esquerrà. De fet, un altre encert posi­ci­o­nal del tècnic.

Amb Hansi Flick a la ban­queta i la men­ta­li­tat que ha ino­cu­lat als seus homes, con­fies en les remun­ta­des perquè l’equip té caràcter de sobres més enllà de l’encert pun­tual que pugui ofe­rir. La de dis­sabte serà recor­dada per sem­pre més com la del camp de l’Atlético de Madrid. Cul­mina, a més, una set­mana Santa de final fabulós. A pesar del mal par­tit euro­peu, tor­nar a les semi­fi­nals de la Cham­pi­ons i veure eli­mi­nat el Madrid amb impotència –5-1 en el glo­bal i amb un gol rega­lat pels angle­sos– no té preu després d’uns anys de vaques magres. Els fan­tas­mes de la Juve i el Liver­pool van sobre­vo­lar per la ment dels culers quan el Borus­sia Dort­mund, el fina­lista de l’any pas­sat –con­tra el Madrid–, va sor­tir com una pico­na­dora. El gol en pròpia porta ale­many va tem­pe­rar els ner­vis en un moment clau. Allò de la sort dels cam­pi­ons. Val­verde va res­ca­tar el Madrid con­tra l’Ath­le­tic diu­menge (1-0) en la lliga en el temps afe­git com sem­pre. L’empat hau­ria permès al Barça allu­nyar-se de sis punts i començar a sen­ten­ciar el cam­pi­o­nat. Tot arri­barà. El Madrid con­ti­nua mar­cant en el temps afe­git amb fe perquè la seva història tena­lla les cames i la ment dels rivals i els par­tits se’ls fan llargs. Però ara, en l’època de l’ultra Madrid de Mbappé i Vinícius que s’havia de men­jar el món sense bai­xar de l’auto­car, les remun­ta­des les fem nosal­tres.