F-1 a Montjuïc: els punts sobre les is
Demà passat farà mig segle de l’últim gran premi de F-1 al circuit de Montjuïc. Com tantes vegades ens passa als catalans, hem estat 50 anys per, d’una banda, passar el dol i, en una fase posterior, buscar les explicacions i espolsar-nos les etiquetes de culpables, de poc previsors, d’improvisadors. Unes llufes que, amb el madrileny circuit permanent del Jarama estrenat el 1968 –seu del GP aquell any, i també el 70, 72 i 74– van tenir un fort component interessat per part dels poders estatals que després de quatre edicions d’alternança estaven entre poc i gens inclinats a compartir el GP amb un traçat urbà que en només tres grans premis (1969, 71 i 73) ja s’havia guanyat una aurèola mística que el Jarama no va tenir mai. No és gaire complicat trobar una certa analogia amb que està passant avui, amb Madrid intentant entrar amb calçador en el calendari de la F-1.
La llufa va ser conseqüència de l’accident de Rolf Stommelen, que va causar quatre morts i sis ferits, va fer que la cursa d’acabés de manera abrupta i va escriure l’epíleg del traçat com a escenari de grans premis. Molt més ràpid que Mònaco, ple de sots i desnivells –són mítiques les imatges dels monoplaces volant al canvi de rasant–, Montjuïc ja no s’adaptava a l’escalada de prestacions dels F-1, amb alerons que permetien passar cada cop més ràpid pels revolts... I justament va ser l’aleró posterior del Hill de Stommelen el que va desencadenar el fatal desenllaç. El suport –mal calculat? massa castigat per les vibracions d’un asfalt de carrer?– es va trencar, l’aleró es va desprendre i el Hill es va descontrolar en perdre la càrrega aerodinàmica de manera sobtada a uns 250 km/h a la zona de l’Estadi. Va picar contra les proteccions de l’esquerra i va rebotar contra les de la dreta. La tercera alçada de tanca, instal·lada per aquella cursa, va evitar que envaís la zona de públic –separada per una malla metàl·lica– però l’impacte i les peces que es van desprendre van matar un bomber, dos periodistes i una persona sense acreditar que mai es va saber ben bé què hi feia, en una zona vedada al públic. Els ferits van ser el pilot Stommelen, dos periodistes, l’amic d’un dels periodistes morts i dos espectadors més.
Els dits acusadors van apuntar al RACC, l’organitzador, i justament ha estat el RACC qui ha encarregat als periodistes Valentí Fradera –col·laborador de L’Esportiu–, Josep Viaplana i Josep Maria Miret –director de comunicació de l’entitat– que mig segle després posin llum a la qüestió. El capítol que s’hi dedica a La Penya Rhin, el RACC i la fórmula 1. Una història de passió i constància és aclaridor. L’assenyalament del RACC venia del fet que, tan sols setmanes abans de la cursa, l’associació de pilots havia vetat Montjuïc en considerar-lo massa perillós. En una inspecció al circuit, a una setmana del GP, el delegat dels pilots Jean Pierre Beltoise va suggerir que s’instal·lés un tercer nivell de barrera, cosa que es va fer. El problema va ser que l’empresa instal·ladora va deixar molts cargols fluixos, cosa que va molestar encara més els pilots, la meitat dels quals –amb el campió Emerson Fittipaldi al capdavant– es negaven a córrer. Bernie Ecclestone, que en aquell temps ja movia els fils dels equips i els patrocinadors, els va comminar a deposar la seva actitud amb l’amenaça de ser sancionats per curses posteriors. En un altre treball imprescindible, 40 años de historia del automovilismo en el circuito de Montjuïc, Javier del Arco hi posava xifres. Després que tot el personal disponible es passés la nit de dissabte a diumenge recollant tanques, dels 51.300 conjunts de cargols i femelles, en la inspecció de diumenge al matí se’n van trobar fluixes només 25.
Que les mesures van ser útils ho prova que Niki Lauda, James Hunt i Ronnie Peterson van picar contra les proteccions, sense conseqüències. Montjuïc estava igualment sentenciat sense aquell fet luctuós que, com es posa de manifest anys després, va esdevenir per la suma d’un circuit desfasat i un cúmul de fatalitats –que no han esquitxat mai Mònaco, per exemple– i que van deixar el un segon pla l’única victòria en F1 de Jochen Mass i, sobretot, l’única cursa que ha vist com una dona –Lella Lombardi– acabava en la zona de punts (sisena).
