Demà pas­sat farà mig segle de l’últim gran premi de F-1 al cir­cuit de Montjuïc. Com tan­tes vega­des ens passa als cata­lans, hem estat 50 anys per, d’una banda, pas­sar el dol i, en una fase poste­rior, bus­car les expli­ca­ci­ons i espol­sar-nos les eti­que­tes de cul­pa­bles, de poc pre­vi­sors, d’impro­vi­sa­dors. Unes llu­fes que, amb el madri­leny cir­cuit per­ma­nent del Jarama estre­nat el 1968 –seu del GP aquell any, i també el 70, 72 i 74– van tenir un fort com­po­nent interes­sat per part dels poders esta­tals que després de qua­tre edi­ci­ons d’alter­nança esta­ven entre poc i gens incli­nats a com­par­tir el GP amb un traçat urbà que en només tres grans pre­mis (1969, 71 i 73) ja s’havia gua­nyat una aurèola mística que el Jarama no va tenir mai. No és gaire com­pli­cat tro­bar una certa ana­lo­gia amb que està pas­sant avui, amb Madrid inten­tant entrar amb calçador en el calen­dari de la F-1.

La llufa va ser con­seqüència de l’acci­dent de Rolf Stom­me­len, que va cau­sar qua­tre morts i sis ferits, va fer que la cursa d’acabés de manera abrupta i va escriure l’epíleg del traçat com a esce­nari de grans pre­mis. Molt més ràpid que Mònaco, ple de sots i des­ni­vells –són mítiques les imat­ges dels mono­pla­ces volant al canvi de rasant–, Montjuïc ja no s’adap­tava a l’esca­lada de pres­ta­ci­ons dels F-1, amb ale­rons que per­me­tien pas­sar cada cop més ràpid pels revolts... I jus­ta­ment va ser l’aleró poste­rior del Hill de Stom­me­len el que va des­en­ca­de­nar el fatal desen­llaç. El suport –mal cal­cu­lat? massa cas­ti­gat per les vibra­ci­ons d’un asfalt de car­rer?– es va tren­car, l’aleró es va des­pren­dre i el Hill es va des­con­tro­lar en per­dre la càrrega aero­dinàmica de manera sob­tada a uns 250 km/h a la zona de l’Estadi. Va picar con­tra les pro­tec­ci­ons de l’esquerra i va rebo­tar con­tra les de la dreta. La ter­cera alçada de tanca, ins­tal·lada per aque­lla cursa, va evi­tar que envaís la zona de públic –sepa­rada per una malla metàl·lica– però l’impacte i les peces que es van des­pren­dre van matar un bom­ber, dos peri­o­dis­tes i una per­sona sense acre­di­tar que mai es va saber ben bé què hi feia, en una zona vedada al públic. Els ferits van ser el pilot Stom­me­len, dos peri­o­dis­tes, l’amic d’un dels peri­o­dis­tes morts i dos espec­ta­dors més.

Els dits acu­sa­dors van apun­tar al RACC, l’orga­nit­za­dor, i jus­ta­ment ha estat el RACC qui ha encar­re­gat als peri­o­dis­tes Valentí Fra­dera –col·labo­ra­dor de L’Espor­tiu–, Josep Via­plana i Josep Maria Miret –direc­tor de comu­ni­cació de l’enti­tat– que mig segle després posin llum a la qüestió. El capítol que s’hi dedica a La Penya Rhin, el RACC i la fórmula 1. Una història de passió i constància és acla­ri­dor. L’asse­nya­la­ment del RACC venia del fet que, tan sols set­ma­nes abans de la cursa, l’asso­ci­ació de pilots havia vetat Montjuïc en con­si­de­rar-lo massa perillós. En una ins­pecció al cir­cuit, a una set­mana del GP, el dele­gat dels pilots Jean Pierre Bel­toise va sug­ge­rir que s’ins­tal·lés un ter­cer nivell de bar­rera, cosa que es va fer. El pro­blema va ser que l’empresa ins­tal·ladora va dei­xar molts car­gols flui­xos, cosa que va moles­tar encara més els pilots, la mei­tat dels quals –amb el campió Emer­son Fit­ti­paldi al cap­da­vant– es nega­ven a córrer. Ber­nie Eccles­tone, que en aquell temps ja movia els fils dels equips i els patro­ci­na­dors, els va com­mi­nar a depo­sar la seva acti­tud amb l’amenaça de ser san­ci­o­nats per cur­ses poste­ri­ors. En un altre tre­ball impres­cin­di­ble, 40 años de his­to­ria del auto­mo­vi­lismo en el cir­cuito de Montjuïc, Javier del Arco hi posava xifres. Després que tot el per­so­nal dis­po­ni­ble es passés la nit de dis­sabte a diu­menge reco­llant tan­ques, dels 51.300 con­junts de car­gols i feme­lles, en la ins­pecció de diu­menge al matí se’n van tro­bar flui­xes només 25.

Que les mesu­res van ser útils ho prova que Niki Lauda, James Hunt i Ron­nie Peter­son van picar con­tra les pro­tec­ci­ons, sense con­seqüències. Montjuïc estava igual­ment sen­ten­ciat sense aquell fet luctuós que, com es posa de mani­fest anys després, va esde­ve­nir per la suma d’un cir­cuit des­fa­sat i un cúmul de fata­li­tats –que no han esquit­xat mai Mònaco, per exem­ple– i que van dei­xar el un segon pla l’única victòria en F1 de Joc­hen Mass i, sobre­tot, l’única cursa que ha vist com una dona –Lella Lom­bardi– aca­bava en la zona de punts (sisena).