Una copa abonyegada
Vivim en un país tan sociològicament adaptat a les garrotades que fins i tot amaguem la por al darrere d’oracions tan formals com “deixa que diguin” i “no et facis veure”. Essent així, ens allunyem com d’un mal de morir del tòpic dels nord-americans com uns ingenus capaços d’engaltar-la sense complexos i de la fórmula que fa dels borratxos i dels ximples els únics actors de la veritat, en la seva inconsciència.
Avui, per exemple, tan sols un ianqui manifestaria que la millor reialesa és la decapitada i només un Sergio Ramos qualsevol podria deixar caure la copa a terra i destrossar-la.
Ignoro si la jovenalla del Futbol Club Barcelona que aquesta nit es disputarà la copa del Rei amb els jugadors del Real Madrid Club de Futbol a l’estadi de La Cartuja de Sevilla és conscient que el nord-americà Mark Twain, el creador de Les aventures de Tom Sawyer i de Les aventures de Huckleberry Finn (que són un parell de jovençans com ells amb qui s’haurien de retratar –perquè m’entenguin: amb qui s’haurien de voler-se fer una selfie–), va escriure Un Ianqui a la cort del rei Artús, en què feia morir el rei modèlic per criticar, en la ficció que dominava, la societat contemporània. Tampoc no sé si sap que el nom de l’estadi prové dels terrenys on hi havia la cartoixa de Sevilla, que era un convent dels monjos francesos creadors del Chartreuse, una beguda espirituosa d’herbes altrament atenuant dels delictes de consciència. Ni si pot recordar, de tan petits com eren els seus integrants, com, en plena eufòria, des del cim de l’autobús triomfal pels carrers de la seu del regne la copa va relliscar de les mans alçades del madridista per acabar rebregant-se als peus de la carrossa. Feia 18 anys que el Real Madrid no assolia el trofeu i tot just l’havia aconseguit feia poques hores a Mestalla amb un únic gol a la pròrroga contra el club de futbol de Barcelona.
Com que, quan la transmissió lingüística falla, tan sols queda l’emoció de les imatges (recordin l’origen de les pintures romàniques medievals i l’essència dels logotips contemporanis), potser tenen al cap –o poden recuperar-hi– la cara del rei de la copa d’ara justificant, amb el posat greu de les monarquies de sempre, l’ordenança de repartir estopa contra la dissidència desarmada. I com que l’apropiació de les paraules, la imposició dels seus significats, ni depèn tant del diccionari ni de la capacitat de fer por de qui els dicta (que és l’herència dels dictadors, cal recordar-ho), sinó de la impressió que els fets enregistren al cervell, podrien, abans de saltar al camp de la cartoixa sevillana, rebre un vídeo estimulant, atès que la lectura entre els gladiadors, diguem –per ser polidament woke– que va de baixa.
Seria un vídeo amb música de batecs de cor amb grisos estomacant joves dels anys seixanta i policies vestits de negre colpejant-ne d’altres d’envellits al cap d’uns altres seixanta. I amb un zoom obrint-se des de les ales de l’àliga de l’ensenya nacional onejant a la cara del pare d’aquest rei el dia que va acceptar l’herència feixista a Las Cortes, mudant-se amb l’escut de la gorra militar de plat blanquíssima que portaFelip VI ara i fonent el pla amb el bes de la seva filla, l’hereva, a la recent jura de la bandera dels mateixos colors d’aleshores. I per fer-ho tot encara una mica més brillant, un remolí d’espurnes, de togues i de punyetes i dels collars de l’alta judicatura encetat al cap acotat al davant del monarca un dia qualsevol de l’inici de l’any judicial que entraria com un cicló pel sostre del Santiago Bernabéu (on el nom fa la cosa) i acabaria clavant al centre del verd paramilitar de l’estadi madrileny el feix de fletxes de l’escut de la benemèrita espanyola.
Ara, ves a saber si a aquests joves no els fa més por que no els rellisqui el mòbil on qualsevol TikTok convenientment sexualitat ja els excita prou que no pas que no els rellisqui la consciència històrica.
