Vivim en un país tan sociològica­ment adap­tat a les gar­ro­ta­des que fins i tot ama­guem la por al dar­rere d’ora­ci­ons tan for­mals com “deixa que diguin” i “no et facis veure”. Essent així, ens allu­nyem com d’un mal de morir del tòpic dels nord-ame­ri­cans com uns inge­nus capaços d’engal­tar-la sense com­ple­xos i de la fórmula que fa dels bor­rat­xos i dels xim­ples els únics actors de la veri­tat, en la seva inconsciència.

Avui, per exem­ple, tan sols un ian­qui mani­fes­ta­ria que la millor reia­lesa és la deca­pi­tada i només un Ser­gio Ramos qual­se­vol podria dei­xar caure la copa a terra i des­tros­sar-la.

Ignoro si la jove­na­lla del Fut­bol Club Bar­ce­lona que aquesta nit es dis­pu­tarà la copa del Rei amb els juga­dors del Real Madrid Club de Fut­bol a l’estadi de La Car­tuja de Sevi­lla és cons­ci­ent que el nord-ame­ricà Mark Twain, el cre­a­dor de Les aven­tu­res de Tom Sawyer i de Les aven­tu­res de Huck­le­berry Finn (que són un parell de jovençans com ells amb qui s’hau­rien de retra­tar –perquè m’enten­guin: amb qui s’hau­rien de voler-se fer una sel­fie–), va escriure Un Ian­qui a la cort del rei Artús, en què feia morir el rei modèlic per cri­ti­car, en la ficció que domi­nava, la soci­e­tat con­tem­porània. Tam­poc no sé si sap que el nom de l’estadi prové dels ter­renys on hi havia la car­toixa de Sevi­lla, que era un con­vent dels mon­jos fran­ce­sos cre­a­dors del Char­treuse, una beguda espi­ri­tu­osa d’her­bes altra­ment ate­nu­ant dels delic­tes de consciència. Ni si pot recor­dar, de tan petits com eren els seus inte­grants, com, en plena eufòria, des del cim de l’autobús tri­om­fal pels car­rers de la seu del regne la copa va rellis­car de les mans alçades del madri­dista per aca­bar rebre­gant-se als peus de la car­rossa. Feia 18 anys que el Real Madrid no asso­lia el tro­feu i tot just l’havia acon­se­guit feia poques hores a Mes­ta­lla amb un únic gol a la pròrroga con­tra el club de fut­bol de Bar­ce­lona.

Com que, quan la trans­missió lingüística falla, tan sols queda l’emoció de les imat­ges (recor­din l’ori­gen de les pin­tu­res romàniques medi­e­vals i l’essència dels logo­tips con­tem­po­ra­nis), pot­ser tenen al cap –o poden recu­pe­rar-hi– la cara del rei de la copa d’ara jus­ti­fi­cant, amb el posat greu de les monar­quies de sem­pre, l’orde­nança de repar­tir estopa con­tra la dis­sidència des­ar­mada. I com que l’apro­pi­ació de les parau­les, la impo­sició dels seus sig­ni­fi­cats, ni depèn tant del dic­ci­o­nari ni de la capa­ci­tat de fer por de qui els dicta (que és l’herència dels dic­ta­dors, cal recor­dar-ho), sinó de la impressió que els fets enre­gis­tren al cer­vell, podrien, abans de sal­tar al camp de la car­toixa sevi­llana, rebre un vídeo esti­mu­lant, atès que la lec­tura entre els gla­di­a­dors, diguem –per ser poli­da­ment woke– que va de baixa.

Seria un vídeo amb música de batecs de cor amb gri­sos esto­ma­cant joves dels anys sei­xanta i poli­cies ves­tits de negre col­pe­jant-ne d’altres d’enve­llits al cap d’uns altres sei­xanta. I amb un zoom obrint-se des de les ales de l’àliga de l’ense­nya naci­o­nal one­jant a la cara del pare d’aquest rei el dia que va accep­tar l’herència fei­xista a Las Cor­tes, mudant-se amb l’escut de la gorra mili­tar de plat blanquíssima que por­ta­Fe­lip VI ara i fonent el pla amb el bes de la seva filla, l’hereva, a la recent jura de la ban­dera dels matei­xos colors d’ales­ho­res. I per fer-ho tot encara una mica més bri­llant, un remolí d’espur­nes, de togues i de punye­tes i dels collars de l’alta judi­ca­tura ence­tat al cap aco­tat al davant del monarca un dia qual­se­vol de l’inici de l’any judi­cial que entra­ria com un cicló pel sos­tre del San­ti­ago Ber­nabéu (on el nom fa la cosa) i aca­ba­ria cla­vant al cen­tre del verd para­mi­li­tar de l’estadi madri­leny el feix de flet­xes de l’escut de la benemèrita espa­nyola.

Ara, ves a saber si a aquests joves no els fa més por que no els rellis­qui el mòbil on qual­se­vol Tik­Tok con­ve­ni­ent­ment sexu­a­li­tat ja els excita prou que no pas que no els rellis­qui la consciència històrica.