Les finals no es guanyen (només) condicionant-ne els ingredients, però tampoc donant-la per guanyada abans de jugar. A vegades les dues coses s’equilibren. És el que va passar ahir a La Cartuja. Hi va haver un guanyador. El previsible, el que ho va merèixer més. El Madrid va ser més bon rival del que s’esperava, però al final no va saber perdre, com era presumible. També hi va haver el que s’espera d’una final de Copa, un partit ple d’alternatives i emocions. I amb molta història. La interna i intensa del partit i la que significa l’hegemonia del Barça sobre el Madrid aquesta temporada. L’equip de Flick ja té dos títols, i el d’Ancelotti albira un abisme d’aquí a final de temporada.

Les prèvies d’un Madrid-Barça sempre es fan llargues, i encara més si és una final, i encara més si és a les 10 de la nit. Aquestes prèvies, de fet, són un segle d’història condensada. Un segle i les circumstàncies del moment. Un segle de dues maneres d’entendre el futbol i la vida. Un segle de conflicte entre el poder absolut absolut d’un i la necessitat de preservar la identitat pròpia de l’altre. Abans que rodi la pilota, la disputa és irresoluble. Cada vegada que roda la pilota, dues maneres de veure i de ser al món entren en òrbita. I fins al pròxim enfrontament, al final del partit només un tindrà raó. Les circumstàncies de la prèvia, la conjuntura, són el trumpisme que s’ha instal·lat a la casa blanca (la de Madrid, en aquest cas). O sigui, agafar el manual del conflicte, endollar els altaveus lactis per autoconvertir els botxins en víctimes, assenyalar culpables i crear un clima irrespirable per treure profit de la por dels altres. La novetat és la manera -aquesta que està dominant el món-, la història és la de sempre: faci’s la meva voluntat.

Però a vegades la voluntat dels totpoderosos no és feta. I no és pels àrbitres ni per les seves declaracions. És per tot l’any. És per l’era Mbappé que no és l’era Mbappé. És no presentar-se a la gala de la Pilota d’Or. És la imatge d’impotència a la Champions. Són els comunicats. I és el ritme del Barça. És el 0-4 i és 5-2. El nerviosisme i l’abisme del Real Madrid és per tot això. Res del que està passant no estava previst. El Madrid havia de continuar expandint el seu poder amb Mbappé cavalcant imperialment vestit de blanc i amb tot el món del futbol rendit als seus peus. I el Barça, que al principi era un sac d’ossos en tots els àmbits del club, tan sols havia de contemplar submisament la desfilada victoriosa de l’imperi blanc. Tot estava escrit i tot havia de ser així, i hauria estat així si no fos pel futbol. El futbol no entén de dictats ni dictadures. El futbol no es controla. I això, amb més o menys contaminació, va de futbol. I el futbol no escolta les prèvies.

El Barça va entrar al partit amb seguretat i confiança i el Madrid, intentant dissimular les seves inseguretats i un cert temor. Els blancs confiaven en el pas innocu del temps, però els blaugrana van tenir l’encert de no tenir més pressa del compte. A poc a poc van anar construint un domini prudent que jugada a jugada va esdevenir més incisiu. El gol de Pedri en el minut 28 va ser com recollir una fruita ben madurada. Amb l’1-0, el pla d’Ancelotti ja no servia. Va ordenar als seus homes sacsejar el partit, sense deixar la duresa constant en els duels que l’àrbitre va castigar poc. Tot havia estat tan coherent i conseqüent fins al gol que el sacseig va empitjorar el Barça. El trànsit de la pausa a la falta de pausa va generar incertesa.

La incertesa va continuar a la represa. El Madrid no domina el control del joc però se sent còmode en el descontrol. I en aquest context el Barça ho va passar malament, fins al punt que li van capgirar l’avantatge i va haver d’exhibir una de les noves qualitats, la rebel·lia. I la rebel·lia, de la mà de Lamine i Ferran, el va dur a la pròrroga. En el temps suplementari el Madrid va evidenciar que apostava per arribar als penals, i al Barça semblava que li faltaven forces per culminar la rebel·lió. Però no. Un cop més, aquest equip no para, no para, no para fins que guanya.