Les finals no es gua­nyen (només) con­di­ci­o­nant-ne els ingre­di­ents, però tam­poc donant-la per gua­nyada abans de jugar. A vega­des les dues coses s’equi­li­bren. És el que va pas­sar ahir a La Car­tuja. Hi va haver un gua­nya­dor. El pre­vi­si­ble, el que ho va merèixer més. El Madrid va ser més bon rival del que s’espe­rava, però al final no va saber per­dre, com era pre­su­mi­ble. També hi va haver el que s’espera d’una final de Copa, un par­tit ple d’alter­na­ti­ves i emo­ci­ons. I amb molta història. La interna i intensa del par­tit i la que sig­ni­fica l’hege­mo­nia del Barça sobre el Madrid aquesta tem­po­rada. L’equip de Flick ja té dos títols, i el d’Ance­lotti albira un abisme d’aquí a final de tem­po­rada.

Les prèvies d’un Madrid-Barça sem­pre es fan llar­gues, i encara més si és una final, i encara més si és a les 10 de la nit. Aques­tes prèvies, de fet, són un segle d’història con­den­sada. Un segle i les cir­cumstàncies del moment. Un segle de dues mane­res d’enten­dre el fut­bol i la vida. Un segle de con­flicte entre el poder abso­lut abso­lut d’un i la neces­si­tat de pre­ser­var la iden­ti­tat pròpia de l’altre. Abans que rodi la pilota, la dis­puta és irre­so­lu­ble. Cada vegada que roda la pilota, dues mane­res de veure i de ser al món entren en òrbita. I fins al pròxim enfron­ta­ment, al final del par­tit només un tindrà raó. Les cir­cumstàncies de la prèvia, la con­jun­tura, són el trum­pisme que s’ha ins­tal·lat a la casa blanca (la de Madrid, en aquest cas). O sigui, aga­far el manual del con­flicte, endo­llar els alta­veus lac­tis per auto­con­ver­tir els bot­xins en vícti­mes, asse­nya­lar cul­pa­bles i crear un clima irres­pi­ra­ble per treure pro­fit de la por dels altres. La nove­tat és la manera -aquesta que està domi­nant el món-, la història és la de sem­pre: faci’s la meva volun­tat.

Però a vega­des la volun­tat dels tot­po­de­ro­sos no és feta. I no és pels àrbi­tres ni per les seves decla­ra­ci­ons. És per tot l’any. És per l’era Mbappé que no és l’era Mbappé. És no pre­sen­tar-se a la gala de la Pilota d’Or. És la imatge d’impotència a la Cham­pi­ons. Són els comu­ni­cats. I és el ritme del Barça. És el 0-4 i és 5-2. El ner­vi­o­sisme i l’abisme del Real Madrid és per tot això. Res del que està pas­sant no estava pre­vist. El Madrid havia de con­ti­nuar expan­dint el seu poder amb Mbappé caval­cant impe­ri­al­ment ves­tit de blanc i amb tot el món del fut­bol ren­dit als seus peus. I el Barça, que al prin­cipi era un sac d’ossos en tots els àmbits del club, tan sols havia de con­tem­plar sub­mi­sa­ment la des­fi­lada vic­to­ri­osa de l’imperi blanc. Tot estava escrit i tot havia de ser així, i hau­ria estat així si no fos pel fut­bol. El fut­bol no entén de dic­tats ni dic­ta­du­res. El fut­bol no es con­trola. I això, amb més o menys con­ta­mi­nació, va de fut­bol. I el fut­bol no escolta les prèvies.

El Barça va entrar al par­tit amb segu­re­tat i con­fiança i el Madrid, inten­tant dis­si­mu­lar les seves inse­gu­re­tats i un cert temor. Els blancs con­fi­a­ven en el pas innocu del temps, però els blau­grana van tenir l’encert de no tenir més pressa del compte. A poc a poc van anar cons­truint un domini pru­dent que jugada a jugada va esde­ve­nir més inci­siu. El gol de Pedri en el minut 28 va ser com reco­llir una fruita ben madu­rada. Amb l’1-0, el pla d’Ance­lotti ja no ser­via. Va orde­nar als seus homes sac­se­jar el par­tit, sense dei­xar la duresa cons­tant en els duels que l’àrbi­tre va cas­ti­gar poc. Tot havia estat tan cohe­rent i con­seqüent fins al gol que el sac­seig va empit­jo­rar el Barça. El trànsit de la pausa a la falta de pausa va gene­rar incer­tesa.

La incer­tesa va con­ti­nuar a la represa. El Madrid no domina el con­trol del joc però se sent còmode en el des­con­trol. I en aquest con­text el Barça ho va pas­sar mala­ment, fins al punt que li van cap­gi­rar l’avan­tatge i va haver d’exhi­bir una de les noves qua­li­tats, la rebel·lia. I la rebel·lia, de la mà de Lamine i Fer­ran, el va dur a la pròrroga. En el temps suple­men­tari el Madrid va evi­den­ciar que apos­tava per arri­bar als penals, i al Barça sem­blava que li fal­ta­ven for­ces per cul­mi­nar la rebel·lió. Però no. Un cop més, aquest equip no para, no para, no para fins que gua­nya.