Sense ni temps per pair la ressaca d’una d’aquelles finals que el barcelonisme recordarà molts anys, el Barça no només feia valer el 4-1 de l’anada, sinó que calcava la golejada a Stamford Bridge per plantar-se a la cinquena final consecutiva de la Champions femenina. L’hegemonia de l’equip d’Alèxia, Aitana i companyia és un dels grans actius de què pot presumir el Barça, que afegeix Lisboa, el 24 de maig, com una de les cites marcades en un calendari final carregat d’excitació. L’equip femení impactava el continent quan el masculí no trobava la manera de fer-se respectar a Europa, i ho continua fent ara que Hansi Flick ha construït un equip alegre, rebel, valent i guanyador. La final de la Cartuja és la confirmació que aquest Barça enamora, amb un grup de jugadors joveníssims que no tremolen ni quan han de remuntar contra el Madrid en una final. Torna a ser el què, perquè l’esport d’elit va de resultats, i el com, capital al Barça. I també el qui, amb la Masia reforçada i revalorada. Havia de ser l’any de Mbappé, i són Lamine Yamal, Cubarsí i Pedri els que manen, en un equip que Flick ha sabut arrodonir amb jugadors més experimentats com Iñigo, Lewandowski o Kounde, l’heroi de la final. És una copa, però és molt més que el títol.

La jovialitat blaugrana contrastava amb una altra imatge potent del desenllaç a altes hores a Sevilla: la reacció de futbolistes com Bellingham, Lucas, Carvajal i sobretot Rüdiger, protagonista d'una escena que és l'antítesi de l'esportivitat. El mal perdre dels jugadors blancs venia contextualitzat per l’acumulació de frustracions contra el Barça –0-4 al Bernabéu en la lliga, 5-2 en la final de la supercopa– i el mal moment de l’equip d’Ancelotti, eliminat de la Champions, però no es pot dissociar tampoc del numeret del club en la vigília de la final. El sainet, amb la plantada als actes previstos i havent de fer un segon comunicat per assegurar que jugarien després d’haver fet sobrevolar l’amenaça del boicot, és impresentable. Sent del tot intolerable l’actitud dels futbolistes més encesos i necessari que com a mínim Rüdiger rebi un càstig exemplar, tampoc és sobrer posar-hi el context en què s'ha situat el club al seu nivell més alt. Al més pur estil trumpista, Florentino Pérez veu fantasmes a tot arreu, pretén capgirar el relat de la història i fer-se la víctima. El mal perdre del Madrid havia començat molt abans de la remuntada blaugrana.