L’estil Laporta no s’estudia a Esade: un William Wallace desfermat
El Laporta triomfant no deixa presoners, no avança a través de la neutralitat de no molestar, no té més llibre d’estil que la visceralitat de defensar el club, no té més full de ruta que la seva intuïció desacomplexada, no hi ha predicció possible dels seus actes, no té por de l’impossible, no li fa res que marxi mitja junta cansada del seu personalisme, i evidentment, té la gran virtut de fer de la seva supervivència personal el mode eficaç de fer reviure un club en ruïnes: Laporta té la contradicció lògica de qualsevol líder que no té cap mena d’inconvenient d’acceptar com a natural la pròpia contradicció.
Per això Laporta va tornar en mode salvador de la pàtria com si fos un De Gaulle amb l’actitud de guerrer descontrolat, i consegüentment, va patir l’error de deixar-se portar per la il·lusió més que la realitat, amb la certesa que amb la seva sola presència acabaria revertint una situació límit, un panorama desolador, un club absolutament enfonsat en la misèria econòmica, moral, i anímica: Laporta es va equivocar pensant que la seva aura seria suficient per aixecar un mort, i a vegades, hi ha desastres que necessiten alguna cosa més que la presència d’un referent.
A partir d’aquí, els primers temps del seu mandat es va quedar a mig camí entre el desig i la realitat, a mig fer entre el destruir i el construir, entre la promesa i la impossibilitat de somiar, entre el seu optimisme malaltís i la prudència de qui entra a un camp ple de mines, entre la urgència de salvar el present i la necessitat de no hipotecar el futur, entre l’acceptar a Xavi per satisfer la opinió pública i el nus a l’estómac per no posar-hi qui ell volia, entre el Laporta desencadenat i el control de qui calcula el pas exacte per no caure al buit: Laporta estava a mig camí entre el Laporta políticament correcte i l’essencialista, i quan un està acostumat a viure el límit, doncs res, la prudència acaba essent una forma de caminar amb mediocritat.
Però tot va canviar en el moment de màxima feblesa, en l’instant on la foscor era absoluta i la llum quedava en direcció contrària, en aquell precís context on Laporta es sent més fort que mai, on es rebel·la contra la realitat com un animal ferit sense res a perdre. Ho va fer el 2008 i ho ha tornat a fer el 2024. Context esportiu semblant amb el perjudici del context econòmic actual: Laporta es multiplica quan més envoltat està de llops, o sigui, quan es sent portador del rumb del club i es posa davant de l’escut com un William Wallace desfermat, quan està a la partida de cartes i s’ho juga tot al doble o res; dit d’una altra manera, quan l’incendi el té a darrere seu i només hi ha una finestra per sortir triomfador: Laporta ha tornat a guanyar quan ha tornar a ser un Laporta sense filtres.
Així doncs, si tot acaba com esperem, s’haurà de gestionar aquest èxit que sempre ha costat de saber portar, el poder allargar l’ambició d’uns jugadors joves que han de saber distingir la capacitat d’arribar a dalt amb la fortalesa per mantenir-se, la diferència entre Ronaldinho i Messi, entre l’ara i el per sempre, entre el record i l’eternitat, i aquí no hi ha millor persona que Laporta per portar a terme aquesta deliciosa feina que ara vindrà: el líder personalista, carismàtic, visceral, contradictori, intuïtiu i emocional, que no deixarà que cap jugador es cregui més important que el club. Ell va obrir la porta a Messi, només ho podia fer ell, i ell serà el feliç encarregat a partir del 2026 de gestionar l’èxit d’aquesta generació escollida.
