L’estil Laporta no s’estudia a Esade: un William Wallace desfermat

El Laporta tri­om­fant no deixa pre­so­ners, no avança a través de la neu­tra­li­tat de no moles­tar, no té més lli­bre d’estil que la vis­ce­ra­li­tat de defen­sar el club, no té més full de ruta que la seva intuïció des­a­com­ple­xada, no hi ha pre­dicció pos­si­ble dels seus actes, no té por de l’impos­si­ble, no li fa res que marxi mitja junta can­sada del seu per­so­na­lisme, i evi­dent­ment, té la gran vir­tut de fer de la seva super­vivència per­so­nal el mode eficaç de fer reviure un club en ruïnes: Laporta té la con­tra­dicció lògica de qual­se­vol líder que no té cap mena d’incon­ve­ni­ent d’accep­tar com a natu­ral la pròpia con­tra­dicció.

Per això Laporta va tor­nar en mode sal­va­dor de la pàtria com si fos un De Gau­lle amb l’acti­tud de guer­rer des­con­tro­lat, i con­següent­ment, va patir l’error de dei­xar-se por­tar per la il·lusió més que la rea­li­tat, amb la cer­tesa que amb la seva sola presència aca­ba­ria rever­tint una situ­ació límit, un pano­rama deso­la­dor, un club abso­lu­ta­ment enfon­sat en la misèria econòmica, moral, i anímica: Laporta es va equi­vo­car pen­sant que la seva aura seria sufi­ci­ent per aixe­car un mort, i a vega­des, hi ha des­as­tres que neces­si­ten alguna cosa més que la presència d’un refe­rent.

A par­tir d’aquí, els pri­mers temps del seu man­dat es va que­dar a mig camí entre el desig i la rea­li­tat, a mig fer entre el des­truir i el cons­truir, entre la pro­mesa i la impos­si­bi­li­tat de somiar, entre el seu opti­misme malaltís i la prudència de qui entra a un camp ple de mines, entre la urgència de sal­var el pre­sent i la neces­si­tat de no hipo­te­car el futur, entre l’accep­tar a Xavi per satis­fer la opinió pública i el nus a l’estómac per no posar-hi qui ell volia, entre el Laporta des­en­ca­de­nat i el con­trol de qui cal­cula el pas exacte per no caure al buit: Laporta estava a mig camí entre el Laporta política­ment cor­recte i l’essen­ci­a­lista, i quan un està acos­tu­mat a viure el límit, doncs res, la prudència acaba essent una forma de cami­nar amb medi­o­cri­tat.

Però tot va can­viar en el moment de màxima feblesa, en l’ins­tant on la fos­cor era abso­luta i la llum que­dava en direcció contrària, en aquell precís con­text on Laporta es sent més fort que mai, on es rebel·la con­tra la rea­li­tat com un ani­mal ferit sense res a per­dre. Ho va fer el 2008 i ho ha tor­nat a fer el 2024. Con­text espor­tiu sem­blant amb el per­ju­dici del con­text econòmic actual: Laporta es mul­ti­plica quan més envol­tat està de llops, o sigui, quan es sent por­ta­dor del rumb del club i es posa davant de l’escut com un William Wallace des­fer­mat, quan està a la par­tida de car­tes i s’ho juga tot al doble o res; dit d’una altra manera, quan l’incendi el té a dar­rere seu i només hi ha una fines­tra per sor­tir tri­om­fa­dor: Laporta ha tor­nat a gua­nyar quan ha tor­nar a ser un Laporta sense fil­tres.

Així doncs, si tot acaba com espe­rem, s’haurà de ges­ti­o­nar aquest èxit que sem­pre ha cos­tat de saber por­tar, el poder allar­gar l’ambició d’uns juga­dors joves que han de saber dis­tin­gir la capa­ci­tat d’arri­bar a dalt amb la for­ta­lesa per man­te­nir-se, la diferència entre Ronal­dinho i Messi, entre l’ara i el per sem­pre, entre el record i l’eter­ni­tat, i aquí no hi ha millor per­sona que Laporta per por­tar a terme aquesta deli­ci­osa feina que ara vindrà: el líder per­so­na­lista, carismàtic, vis­ce­ral, con­tra­dic­tori, intuïtiu i emo­ci­o­nal, que no dei­xarà que cap juga­dor es cre­gui més impor­tant que el club. Ell va obrir la porta a Messi, només ho podia fer ell, i ell serà el feliç encar­re­gat a par­tir del 2026 de ges­ti­o­nar l’èxit d’aquesta gene­ració esco­llida.