El Girona està en un moment difícil. Lluny de ser el refe­rent d’anys ante­ri­ors, l’equip pateix més que mai per impo­sar el seu joc. El “bon fut­bol” que ens va ena­mo­rar s’ha con­ver­tit en un mons­tre que ara els devora: l’obsessió per la pos­sessió i l’estil ens ha fet pre­vi­si­bles i vul­ne­ra­bles. Míchel, un entre­na­dor que admiro, sem­bla atra­pat en aquesta idea, i crec que es va equi­vo­car en no donar minuts abans a juga­dors com Stu­ani o Portu, capaços de tren­car par­tits amb prag­ma­tisme. Pot­ser és l’orgull d’un tècnic que sap que ha cons­truït alguna cosa gran, però ara no és moment de romanços. Dit això, el meu suport a Míchel no tron­to­lla. És el millor líder per al Girona, amb un his­to­rial que demos­tra que pot aixe­car l’equip. Admiro la seva con­vicció. Però ara mateix, l’objec­tiu és clar: sal­var la cate­go­ria, com sigui. Si cal jugar més directe, defen­sar més junts o ser més efec­tius, enda­vant. La iden­ti­tat del Girona no es perd per uns mesos de prag­ma­tisme. A l’estiu, però, caldrà una revo­lució. L’equip neces­sita reforços amb caràcter, ver­sa­ti­li­tat i que apor­tin solu­ci­ons en moments clau. La direcció espor­tiva i el con­sell admi­nis­tra­tiu han de fer autocrítica pro­funda. Han con­fiat massa en l’èxit pas­sat i han des­cui­dat una pla­ni­fi­cació robusta, dei­xant l’equip curt de recur­sos i expo­sat. Cal un pro­jecte que com­bini l’essència del “bon fut­bol” amb soli­desa, i no només bones inten­ci­ons. Míchel, amb la seva visió, ha de lide­rar aquesta nova etapa. Ara, sal­veu-ho, per l’amor de Déu.