No sé què més dir-vos

Em torna a venir aque­lla història que expli­quen a l’inici de la pel·lícula La Haine, la història d’un home que cau d’un gra­ta­cel i el paio, a mesura que va caient, es repe­teix sense parar, per tran­quil·lit­zar-se: “Fins ara tot va bé. Fins ara tot va bé. Fins ara tot va bé. Fins ara tot va bé...” Així veig el Girona, un club buit i sense cap lide­ratge, més enllà del d’un Míchel abne­gat, però que de moment no pot fre­nar la cai­guda.

Seria més fàcil escriure aquesta columna des del cinisme des­car­nat i el “jo ja ho veia venir”, però tam­poc sé si això ser­vi­ria de res. Vaig deci­dir apar­car les crítiques fins que la tem­po­rada acabés i inten­tar escriure aquesta columna aga­fant-me a qual­se­vol taula de fusta que suri al meu vol­tant per tal d’ali­men­tar l’espe­rança de sal­var-nos en un final de tem­po­rada nefast. Ho faig perquè escric d’una cosa que em sento tan meva, la pateixo tan de prop, que escriure des del retret seria una auto­fla­gel·lació.

Portu i Stu­ani al camp, ja ho he escrit; creure en Míchel sobre totes les coses, també; cada par­tit val per sis punts, també... Ara ja em queda només apel·lar a l’èpica del Girona de Julià, el del pri­mer Machín i el de Rubi i Sala­mero, aquells Girona que es van sal­var a segona amb la fe incon­di­ci­o­nal a l’escut i amb la con­vicció de gua­nyar cada duel i cada pol­sada.

Tots a Mon­ti­livi, i que siguin els nos­tres ànims els que lide­rin la remun­tada. A final de tem­po­rada tocarà pas­sar comp­tes, però ara mateix, no sé què més dir-vos.