Els camins del futbol són tan inescrutables que el mateix dia que el Real Madrid comunicava que no es presentaria a la roda de premsa ni a l’entrenament previs a la final de la copa del Rei –amenaçant de no disputar el partit– es complien 25 anys d’una altra fugida endavant en aquesta competició. En el partit de tornada de les semifinals contra l’Atlètic de Madrid al Camp Nou, el conjunt blaugrana no alineà onze futbolistes en senyal de protesta contra la data triada per la federació i es negà a jugar. Tot i la impossibilitat de disposar de suficients jugadors de camp per les convocatòries de les seleccions, Vázquez Montalbán considerà absurd recórrer al victimisme per legitimar una decisió de la junta directiva que calia “integrar dins d’una possible història futura del ridícul”. Una història en què, a més de Núñez, també s’hi haurà d’incloure Florentino, responsable a l’ombra de la croada contra el funcionament del Comitè Tècnic d’Àrbitres iniciada per la televisió del club amb uns vídeos en què es mostren les presumptes equivocacions dels col·legiats. Una estratègia que, a més de crear una falsa percepció entre els aficionats, de retruc, també ha generat un estat de nerviosisme entre l’entrenador i els futbolistes, convençuts de ser víctimes d’un tracte injust i necessitats d’una excusa per justificar un rendiment que no respon a les expectatives creades. Tanmateix, culpar els altres de les nostres errades sense assumir-ne la responsabilitat ens pot conduir al fracàs. Només cal veure la diferència de rendiment entre el Barça actual i el de la temporada passada, amb contínues queixes a la banqueta i al camp i, fins i tot, afirmacions d’adulteració de la competició per part de la llotja.