Història del ridícul: de Núñez a Florentino

Els camins del fut­bol són tan ines­cru­ta­bles que el mateix dia que el Real Madrid comu­ni­cava que no es pre­sen­ta­ria a la roda de premsa ni a l’entre­na­ment pre­vis a la final de la copa del Rei –amenaçant de no dis­pu­tar el par­tit– es com­plien 25 anys d’una altra fugida enda­vant en aquesta com­pe­tició. En el par­tit de tor­nada de les semi­fi­nals con­tra l’Atlètic de Madrid al Camp Nou, el con­junt blau­grana no alineà onze fut­bo­lis­tes en senyal de pro­testa con­tra la data tri­ada per la fede­ració i es negà a jugar. Tot i la impos­si­bi­li­tat de dis­po­sar de sufi­ci­ents juga­dors de camp per les con­vo­catòries de les selec­ci­ons, Vázquez Mon­talbán con­si­derà absurd recórrer al vic­ti­misme per legi­ti­mar una decisió de la junta direc­tiva que calia “inte­grar dins d’una pos­si­ble història futura del ridícul”. Una història en què, a més de Núñez, també s’hi haurà d’incloure Flo­ren­tino, res­pon­sa­ble a l’ombra de la cro­ada con­tra el fun­ci­o­na­ment del Comitè Tècnic d’Àrbi­tres ini­ci­ada per la tele­visió del club amb uns vídeos en què es mos­tren les pre­sump­tes equi­vo­ca­ci­ons dels col·legi­ats. Una estratègia que, a més de crear una falsa per­cepció entre els afi­ci­o­nats, de retruc, també ha gene­rat un estat de ner­vi­o­sisme entre l’entre­na­dor i els fut­bo­lis­tes, con­vençuts de ser vícti­mes d’un tracte injust i neces­si­tats d’una excusa per jus­ti­fi­car un ren­di­ment que no res­pon a les expec­ta­ti­ves cre­a­des. Tan­ma­teix, cul­par els altres de les nos­tres erra­des sense assu­mir-ne la res­pon­sa­bi­li­tat ens pot con­duir al fracàs. Només cal veure la diferència de ren­di­ment entre el Barça actual i el de la tem­po­rada pas­sada, amb contínues quei­xes a la ban­queta i al camp i, fins i tot, afir­ma­ci­ons d’adul­te­ració de la com­pe­tició per part de la llotja.