Sortiu i disfruteu
El Barça de Flick no jugarà la final de Múnic i l’Inter d’Inzaghi, sí. No s’acaba el món, ni descobrim la sopa d’all. La història del futbol és plena de pàgines contradictòries com aquesta i aquí continua, generant emocions, un munt de negoci i espectacles com el d’aquesta semifinal entre catalans i italians. El futbol, aquest cop, ha premiat amb generositat la feina, l’experiència i la competitivitat que hi ha posat l’equip milanès i ha castigat amb duresa la vocació ofensiva, el caràcter indomable i la màgia que hi ha posat el culer. L’alegria, com sempre, va per barris i la família de l’Inter, inclòs el president de la FIFA, Gianni Infantino, deuen estar molt satisfets, però la Champions i el futbol s’ho perden, perquè si un equip hi ha posat en tota la competició allò que en el fons fa del futbol un esport de masses, aquest és el Barça. Per com s’ha rebel·lat davant l’adversitat de començar els dos partits amb 0-2 al marcador, per com ha estat capaç de remuntar-los a còpia de futbol, de ritme i de gols, per com ha defensat a mort la seva identitat en totes les circumstàncies, per com ha contribuït a l’espectacle que omple els estadis i les audiències de televisió i també, per què no dir-ho, per com ha encaixat el maltractament d’un desenllaç injust.
Errors i punyalades
Poques semifinals de Champions (i de res) recordaran dos partits de 3-3 i un tretzè gol a la pròrroga. I poques coses (o res) se li poden retreure, a aquest Barça honest, audaç i immadur, que amb una plantilla curteta, enormement jove i amb absències per lesió, se’n va a casa després de marcar 6 gols, xutar tres cops al pal, remuntar i tenir la final a la mà en el descompte. Òbviament, si encaixes set gols has d’analitzar i millorar. Ni tan sols cal buscar errors i culpables. N’hi ha prou amb tocar de peus a terra per evitar encaixar un 0-2 en els 5 primers minuts de Montjuïc i aguantar el 2-3 a San Siro els dos últims minuts. Aquesta és l’anàlisi útil que, sens dubte, farà l’equip per aprendre i fer-se gran. Els qui no es faran millors són els àrbitres i la UEFA, perquè van enterrar el seu paper neutral i van inclinar la balança sense cap complex, amb dos penals no assenyalats al Barça i un gol (el 3-3) mal concedit a l’Inter. Les designacions ja eren una declaració d’intencions; per tant, no hi ha sorpresa ni reparació, però és així, i dir-ho és just i necessari.
Qui no vulgui pols...
El Barça sumarà un onzè any sense poder disputar la final més important del futbol mundial, però els deu anteriors van ser conseqüència de la deixadesa, la decadència i la incompetència pròpies. Aquest, en canvi, només es deu al fet que el futbol, de vegades, és així de cruel i d’injust. La part positiva és que entrenador i jugadors tenen la consciència absolutament neta després d’haver-ho entregat tot, de posar el llistó molt més amunt del que s’esperava i de reivindicar-se com a grup i com a futbolistes contra tant prejudici que els envolta fins i tot ara. I aquesta tranquil·litat i confiança guanyades a pols han de ser combustible per aixecar-se del cop i afrontar una altra final, diumenge a Montjuïc, aquesta vegada amb la lliga en joc i amb un Real Madrid a tot o res com a rival. Tampoc serà fàcil. Ni pel rival, ni per l’estat físic i efectius amb què pugui comptar Hansi Flick. Però competir per tot té aquestes servituds. A favor, tindrà una afició encoratjada i sobretot la fam, la il·lusió, la superioritat col·lectiva i el seu futbol, que són les armes que li han permès superar el Madrid els últims vuit mesos.
