Rebels amb causa

Hi ha moments que l’ortodòxia m’esti­mula més els anti­cos­sos que el pol·len dels plàtans als al·lèrgics, i aquests dies m’ha pas­sat. En una set­mana que sem­bla que només es pugui pin­tar de blau­grana, s’ha de donar valor al fet que en poques hores dos equips cata­lans, feme­nins per a més senyals, hagin tri­om­fat al màxim nivell. Són l’equip de water­polo del CN Sant Andreu –campió de la Cham­pi­ons superant en l’últim ins­tant de la final el fins ara tot­po­derós Saba­dell– i l’equip d’hoquei patins del CP Vila-sana, arre­lat en un poble de 750 habi­tants de la Cata­lu­nya bui­dada que, mal­grat tot, és capaç d’aco­llir un equip campió de la copa Inter­con­ti­nen­tal que té la mirada posada a ser alter­na­tiva als grans –Palau, Gijón...– en totes les com­pe­ti­ci­ons. Rebel·lia, pro­jecte, hete­rodòxia d’alguna manera.

El ter­cer capítol de la set­mana espor­tiva ja té un pun­tet canònic. Fa anys que l’Spar Girona és un equip reco­ne­gut d’un esport amb prou difusió. Diu­menge es va que­dar a un pas de la final de la Lliga Feme­nina de bàsquet, ara que fa deu anys que va gua­nyar el pri­mer dels seus dos títols. Ha cai­gut con­tra el Sara­gossa en la pròrroga havent vis­cut cir­cumstàncies tan excep­ci­o­nals que pas­sar a la final hau­ria estat con­tra tot pronòstic: tres bai­xes de juga­do­res que se’n van a la WNBA la vigília de les eli­mi­natòries –entre les quals Chloe Bibby, ni més ni menys que la MVP de la fase regu­lar–, der­rota per 19 punts en el par­tit d’anada i rotació de només vuit juga­do­res. Amb un entre­na­dor que s’auto­qua­li­fica amb sor­ne­gue­ria d’“anti­sis­tema” –que Roberto Íñiguez sigui un corcó per a l’arbi­tratge i la FEB no és motiu per haver-li cla­vat una sanció de set par­tits per haver sal­tat a la pista pro­tes­tant ira­da­ment–, l’Uni no només va remun­tar els 19 punts (gua­nyava per 25 en el ter­cer quart), sinó que va por­tar el par­tit a la pròrroga, en la qual només va clau­di­car quan a un dipòsit ja buit se li va esgo­tar la reserva. La feina estava feta –pri­mer de la fase regu­lar i bit­llet per tor­nar a l’Euro­lliga, ja amb el coixí de la pròxima unió amb el Bàsquet Girona– però l’èpica va tor­nar a sobre­vo­lar Fon­ta­jau.

L’Uni i els equips de bàsquet i fut­bol del Barça han com­par­tit desen­llaç i, en certa manera, cir­cumstàncies. Tem­po­rada car­re­gada d’incidències –lesi­ons en l’equip de Peñarroya, les bai­xes esmen­ta­des a Girona i la impos­si­bi­li­tat d’anar al mer­cat per falta de fair play finan­cer en els de Flick– i un KO al límit. La remun­tada de l’Uni té carac­terísti­ques simi­lars a la del Barça con­tra el Mònaco –del 0-2 al 2-2, manant en el cinquè par­tit però amb un últim tir par­tit fallat per Pun­ter que l’hau­ria por­tat a la final a qua­tre– i també la capa­ci­tat d’aixe­car-se davant les bai­xes –qua­tre, en tenia Peñarroya–. Per rema­tar-ho, el paral·lelisme amb l’Inter-Barça és sor­pre­nent: també remun­tada (del 2-0 al 2-3), una pròrroga que s’hau­ria pogut estal­viar i dis­gust majúscul en el període afe­git. Però no hi ha millor senyal del que ha de venir, no hi ha millor reco­nei­xe­ment que veure Ales­san­dro Bas­toni tor­nar al camp a cele­brar la clas­si­fi­cació per a la final amb una samar­reta que no era la seva, la de l’Inter. El cen­tral por­tava posada la de Lamine Yamal en honor de la nova llum del fut­bol mun­dial que tant l’havia fet patir a ell, a Di Marco, a Car­los Augusto... tots retra­tats sense fi.

La set­mana s’acaba diu­menge i si el Madrid cau a Montjuïc –on no arri­bin les cames hi haurà d’arri­bar la grada– i la lliga és defi­ni­ti­va­ment blau­grana tot s’aca­barà donant per bo.

I ves per on, acabo en l’ortodòxia més abso­luta.