El Barça femení va guanyar el títol de lliga al migdia a la seva manera, arrasant les rivals amb una exhibició de futbol i de contundència golejadora. I tot seguit el Barça masculí va deixar la lliga sentenciada també a la seva manera, amb el seu caràcter intrèpid de viure el futbol i convertint un altre partit en una aventura apassionant i una muntanya russa emocional. Aquest Barça de Flick és apassionant perquè connecta directament amb les emocions dels espectadors. Pel joc que fa, brillant i captivador, i per com el fa, amb un instint natural i pur, i per com es rebel·la contra les adversitats. Té tantes coses, a vegades contradictòries, que és molt difícil definir-lo amb una sola idea o un sol terme. Però n’hi ha un que potser condensa aquesta manera arriscada de viure i de jugar: indòmit. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans dona tres accepcions al terme: “1. adj. Que no ha estat domat. 2 adj. Que no pot ésser domat. 3. adj. Difícil de domar i de subjectar.” Aquest Barça de Flick no ha estat domat i, a més, el seu entrenador no ha tingut intenció de domar-lo fins ara, perquè la seva expressió natural és tan potent que supera (quasi) qualsevol repte. Aquest Barça no pot ésser domat pels rivals, que ja tremolen quan aquesta colla de nens i alguna venerable companyia van a la càrrega. De poc els serveix posar-se al davant en el marcador, perquè les reaccions dels blaugrana són insubjectables. Però és que fins i tot quan perd (quasi mai, recordem-ho), com al Giuseppe Meazza, mai no és essent domat. El Barça de Flick no guanyarà la Champions, però aixecarà tres títols meravellosos. I, a sobre, el goig del present és tan sols un pròleg del futur. Ha costat molts anys i massa penúries la superació de l’etapa inoblidable de Pep Guardiola a la banqueta i de l’obra sobrenatural de Messi. I l’esperança, la il·lusió, el goig, està arribant, ja ha arribat, de la mà del material més meravellós que es fabrica a la Masia (tenen un nom i ja el sap tothom) i d’un tècnic alemany que, sent ell mateix, té les qualitats que defineixen la catalanitat: seny i rauxa. No recordo un tècnic vingut de fora que faci embogir i tocar de peus a terra alhora el barcelonisme com ho ha fet aquest home. Amb ell, cada partit és una aventura i cada roda de premsa és una presa de consciència. Ahir no en va ser l’excepció.

És molt difícil explicar els partits del Barça de Flick si es para esment en totes les coses que hi passen. Fins i tot els més rutinaris, però sobretot els partits que en aquest punt de la temporada ja són (quasi) definitius. Hi ha partits plans, hi ha partits competits i hi ha partits emocionants. I després hi ha els partits de l’equip de Flick, que ho són tot i elevat a la màxima potència. Com ahir, un cop més. I si l’estadística (tres victòries de tres contra el Madrid) i els últims esdeveniments (l’eliminació a Milà) podien condicionar la confiança del barcelonisme i de l’equip davant aquest clàssic decisiu, el 0-2 dels blancs en el primer quart d’hora va posar a prova la fe de tots plegats. Alguns, que recorden recopes i coses similars, potser la van perdre. Però Pedri, Lamine, Raphinha, Eric i companyia, no. I ho van tornar a fer. Potser qui s’ho esperava més era Ancelotti, perquè el seu equip no va tenir cara de guanyador en cap moment. I menys quan va començar la càrrega dels indòmits. El 0-2 no els va domar, els va desencadenar (un cop més): 4-2. Quan va a tot gas (no com abans del 0-2 ni després del 4-2), aquest Barça pot fer destrosses monumentals, i n’ha fet algunes, amb els mateixos protagonistes d’ahir. Però si una cosa és incompatible amb els indòmits és la pausa, per molt que s’hi esforci Pedri. Jugar al pas i tenir la defensa al mig del camp és un risc que va comportar el tercer gol de Mbappé. També és un risc el criteri arbitral quan hi ha samarretes blaugrana sobre el camp. Però això ja ve de sempre, és estructural i, desgraciadament, s’hi ha de comptar. Doncs que consti en acta: un altre escàndol. Però el que ha fet aquest equip no mereix acabar-ho així. Mereix la glòria que s’han guanyat i que els donem les gràcies.